Quan Carmina Virgili va exercir de Secretària d’Estat d’Universitats i Recerca durant el primer govern de Felipe González només es va trobar amb una trava pel fet de ser dona en un entorn tradicionalment dominat per homes: els conserges de La Moncloa li van impedir el pas en més d’una ocasió al•ludint que només es permetia l’entrada a alts càrrecs. Algun, fins i tot, va arribar a confondre la seva funció amb la de secretària del cap de premsa. Però més enllà d’aquestes anècdotes més o menys molestes, la seva entrada al ministeri no va estar acompanyada de prejudicis majors.

Virgili és catedràtica d’estratografia, la branca de la geologia que intenta “aclarir la història de la Terra a partir de les capes, dels estrats, de les roques com si de les pàgines d’un llibre es tractés”. Ella i Rosana Menéndez, professora titular de la Universitat d’Oviedo pertanyen a dues generacions diferents de dones en ciència i per aquest motiu van ser les dues candidates escollides per Aula El País i la Fundació Dr. Antoni Esteve per a explicar la seva experiència en el marc de la Setmana de la Ciència a Barcelona.

Carmina Virgili es considera afortunada. Nascuda a Barcelona el 1927, va créixer en un ambient familiar de burgesia mitja il•lustrada. Els seus pares, professionals lliberals els dos, van donar per fet que seguiria els seus estudis a la universitat. Aprofità els últims anys de la Catalunya republicana i en la seva època d’institut, als inicis de la dictadura, va rebre l’ensenyament progressista del filòleg Pere Bohigas. Ja a la facultat de geologia es va trobar també que les dones eren majoria.

Tanmateix, de seguida que va anar pujant esglaons va començar a trobar-se amb les primeres injustícies. El degà de la facultat va acceptar els anys 50 que impartís classes però li va negar la possibilitat de figurar com a professora titular. No va poder signar com a tal fins el 1963, quan es va convertir en la primera catedràtica de la Universitat d’Oviedo, en un moment en que ”ser catedràtica era una cosa insòlita i exòtica”, afirma amb un sentit de l’humor envejable. També va ser dona pionera el 1977 com a degana a Madrid. Va ser en escalar posicions quan va comprovar que la discriminació anava més enllà de les mirades estranyes que la veien aparèixer a la mina amb un martell a les mans.

Que la mineria és un ambient poc femení també ho va comprovar decennis més tard Rosana Menéndez, experta en geodinàmica, la branca de la geologia que estudia els processos que tenen lloc en l’evolució del relleu. Trobar-se durant les seves beques amb alguna dona en l’equip la feia sentir-se molt més còmode, encara que mai va tenir una sensació de discriminació.

Avui, recorda, el 25% dels professors titulars de l’àrea de geologia a Espanya són dones. La xifra no es gaire encoratjadora en una època en què la paritat ja és regulada per llei, però millora substancialment els percentatges de temps anteriors. ”El món de l’empresa i de la mineria és molt més complicat per a la dona que l’acadèmic. Són móns típicament masculins”, reconeix Menéndez.

Ambdues generacions, tant Virgili com Menéndez, reconeixen que el problema no es troba tant en la discriminació explícita cap a la dona sinó en la conciliació entre la feina i la vida familiar. ”Dur a terme una carrera científica i ser mare és incompatible” reconeix Virgili davant d’un auditori que admet que quan es cria un fill resulta molt més complicat igualar el currículum d’un home.

Ambdues defenen també les polèmiques lleis de paritat entre sexes com una forma d’eliminar barreres però adverteixen del perill d’una situació que cada cop es repeteix més al nostre país: moltes dones acaben rebutjant grans càrrecs per a no sacrificar la seva vida familiar.