En determinades intervencions quirúrgiques d’alt risc, com per exemple en cirurgia de maluc o pròtesi de genoll, es postula que l’augment de catecolamines en sang en resposta a l’agressió quirúrgica podria ser la responsable d’increments en la pressió arterial, freqüència cardíaca i elevació de la concentració d’àcids grassos en sang. Aquests canvis fisiopatològics estarien directament relacionats amb la producció d’alteracions cardiovasculars, com per exemple infarts aguts de miocardi perioperatoris.

Centrant el tema en aquells pacients sotmesos a cirurgia no cardíaca, el Dr Devereaux, de la Universitat McMaster d’Ontario (Canadà), va reclamar la necessitat de tenir en consideració les repercussions que aquest tipus d’intervencions poden tenir sobre el cor durant l’acte quirúrgic i les greus conseqüències que poden suposar a llarg termini quant al desenvolupament de malalties cardiovasculars i respecte a la supervivència dels pacients.

Devereaux presentà dades sobre l’elevat percentatge d’infarts de miocardi perioperatoris que es produeixen, encara que la majoria d’ells passa desapercebut a causa de l’estat de sedació, l’analgèsia perioperatoria i la pròpia situació clínica del pacient intervingut. A més de la necessitat de conscienciar cardiòlegs, cirurgians i anestesiòlegs d’aquesta greu conseqüència de les intervencions quirúrgiques, seria imprescindible l’establiment del seu adequat diagnòstic. Devereaux va defensar la mesura de troponina com l’eina més eficaç per a la detecció d’infarts perioperatoris. De fet, estudis recents demostren que augments de troponina després d’intervencions quirúrgiques no cardíaques, indicatius d’infarts de miocardi, estan directament relacionats amb un risc d’entre tres i quatre vegades superior de mortalitat durant els 12 mesos posteriors a la cirurgia.

La hipòtesi que s’ha proposat últimament és que si el risc d’infarts de miocardi perioperatoris era conseqüència del postulat increment de catecolamines, fàrmacs blocadors dels adrenoceptors beta -especialment els selectius beta1 – podrien ser eficaços en la reducció dels esmentats episodis isquèmics perioperatoris i podrien reduir, en conseqüències, tant la morbiditat com la mortalitat postoperatòria.

A fi d’analitzar les proves existents per recolzar l’esmentada hipòtesi, Devereaux i col•laboradors van realitzar una revisió sistemàtica i una metaanàlisi sobre el tema (BMJ 2005; 331:315-21). Van avaluar 22 assaigs clínics aleatoritzats que incloïen un total de 2.437 pacients intervinguts de cirurgia no cardíaca en els quals es es estudi l’efecte del tractament amb bloquejants beta -metoprolol, esmolol, labetolol, timolol, atenolol, propranolol i bisoprolol- en la prevenció d’alteracions cardiovasculars després de la cirurgia. Tanmateix, el treball no va assolir proves concloents sobre l’eficàcia dels esmentats fàrmacs.

Per aquest motiu, Devereaux va decidir iniciar un assaig clínic aleatoritzat internacional sobre cirurgia cardíaca perioperatòria amb metoprolol enfront placebo, denominat estudi POISE (PeriOperative ISchemic Evaluation). Aquest estudi, que preveu la inclusió d’un total de 10.000 pacients sotmesos a cirurgia no cardíaca, es realitza en el marc de la Col•laboració Cochrane sense esponsorització farmacèutica i amb l’objectiu de contrastar una hipòtesi d’indubtable aplicabilitat clínica.

La Fundació Dr. Antoni Esteve va col•laborar en la realització d’aquesta conferència que va tenir lloc a l’Agència Laín Entralgo de Madrid – seu del Centre Col•laborador Cochrane Madrid- divendres 3 de novembre de 2006.Reptes actuals de la investigació en medicina perioperatòria es va realitzar a proposta dels responsables del Centre Cochrane Iberoamericano amb seu a Barcelona, i on el Dr Devereaux va acudir per a la realització d’una reunió d’investigadors espanyols que participen en l’estudi POISE.