A finals de 2005, The Lancet publicava un estudi en què es confirmava que l’ús de betabloquejants en el tractament de la hipertensió arterial augmenta el risc de ictus i en el qual es qüestionava la seva efectivitat com a teràpia de primera elecció en comparació amb altres antihipertensius. Aquesta publicació va trastocar els fonaments d’un tractament fins aleshores acceptat i aplicat molt àmpliament per la comunitat mèdica, y va suposar un nou exponent d’un dels valors intrínsecs, de vegades ignorat, de la ciència: el caràcter canviant de les seves evidències.

Sobre la variabilitat de les ‘veritats’ científiques va tractar precisament aquest encontre organitzat per la Fundació Dr. Antoni Esteve en el marc de la 17a. edició de l’Escola d’Estiu de Salut Pública, que cada any té lloc al Llatzeret de la capital menorquina, Maó. Donat que aquesta realitat canviant afecta, amb amplitud de mires, a tota la societat, la reunió va comptar amb varietat de mirades i de punts de vista, des de la del clínic que ha d’assumir aquests canvis com a part de la seva pràctica diària a la d’alguns dels encarregats de transmetre a la societat la informació científica, és a dir, editors de revistes biomèdiques i mitjans de comunicació en general.

Interacciones entre Farmacología, Atención Sanitaria y Salud Pública, títol de l’encontre, es va dividir en tres exposicions i una discussió posterior entre tots els seus assistents. Els encarregats de moderar la reunió van ser Esteve Fernández, de l’Institut Català d’Oncologia i director de la revistaGaceta Sanitaria, i Fèlix Bosch, de la Fundació Dr. Antoni Esteve. Va obrir la jornada Vicente Alfaro, Medical Writing de la companyia biofarmacèutica PharmaMar, amb una visió dels diferents criteris en què s’ha basat la Medicina al llarg de la seva història. Així, per exemple, si a principis del segle XX podíem parlar d’una medicina basada en l’eminència, és a dir en la paraula d’il•lustres facultatius, avui, i des de mitjans del segle passat, vivim a l’era de la medicina basada en l’evidència.

Amb els seus avantatges i els seus inconvenients, la ciència mèdica es fonamenta actualment sobre bases científiques contrastades amb estudis de qualitat però, com hem pogut comprovar, aquestes bases es poden superar per altres de noves que les refuten. Així, tal com va citar Alfaro, tot progrés no és sinó un error constantment rectificat. Tasca del clínic és, doncs, la actualització obligada en el moment de la presa de decisions.

Xavier Bonfill, director del Centre Cochrane Iberoamericà, institució especialitzada en la elaboració de revisions sistemàtiques, va plantejar la relativitat de les evidències científiques des del moment en què existeixen importants desviacions en els resultats de les investigacions en què es basen. Desviacions de finançament, per exemple, de manera que s’ometen determinats resultats per motius econòmics, o desviacions de publicació, quan no totes les investigacions deriven en un article científic, per citar només algunes. Bonfill va insistir, com a mesura per pal•liar aquest dèficit, en la importància dels estudis de revisió a l’hora d’aportar més informació en les decisions clíniques.

Per últim, Francisco Pozo, del Servei de Pneumologia de l’Hospital 12 de Octubre de Madrid, va reflexionar amb tota franquesa sobre la tasca del clínic. Una tasca dominada per les constants apostes, en les quals el professional ha de sospesar el dany i el benefici a l’hora de determinar un tractament. “Mai treballem amb certeses” afirmava Pozo sobre la seva professió. Aspecte, aquest últim, que no tota la societat pressuposa sobre una ciència de la qual ens acostumen a arribar multitud de sentències. En aquesta voluntat, la d’evidenciar el caràcter canviant de l’evidència científica, haurien d’involucrar-s’hi i aportar-hi el seu gra de sorra tots els actors implicats, és a dir, comunitat científica, Administració pública, revistes biomèdiques, periodistes, però també associacions de pacients i ciutadans en general.