Fa vint anys, un simposi internacional reunia al Col•legi de Periodistes de Barcelona alguns dels representants més destacats de la informació científica. Eren temps en què internet encara no havia fet acte de presència i les preocupacions en el col•lectiu eren altres, encara que no tant diferents de l’actualitat. El 28 de setembre de 2011 passat, la Fundació Dr. Antoni Esteve i l’Observatori de la Comunicació Científica (OCC) repetien fórmula a Barcelona, aquest cop amb internet i les xarxes socials com a principal focus d’atenció.

Sobre els reptes que planteja la xarxa al periodisme biomèdic versà el primer dels dos workshops de la jornada i que va moderar Vladimir de Semir, director de l’OCC. Connie St. Louis, de la BBC Radio 4 i directora del Màster de Periodisme Biomèdic de la City University London, obrí la taula de debat reflexionant sobre quin ha de ser el paper del periodisme biomèdic a l’era d’internet. Segons St. Louis, en una època en què predomina la comunicació sobre la informació, el periodista ha de recuperar la seva funció d’investigar i qüestionar allò que l’envolta. La professió ha de fer un salt de l’eminència, del recurs a les mateixes fonts oficials, cap a l’evidència, cap als fets que poden provar-se.

Pablo Francescutti, director del Grup d’Estudis Avançats de Comunicació de la Universitat Rey Juan Carlos de Madrid, va presentar les dades que es deriven de l’estudi La información científica en los telediarios españoles, publicat com a Quadern de la Fundació Dr. Antoni Esteve. De la investigació es desprèn que els informatius de televisió només destinen el 3% del seus continguts a la biomedicina, amb una predilecció especial per les disfuncions del sistema sanitari, les malalties amb un fort component dramàtic i els fàrmacs en el seu sentit més ampli (drogues d’abús, efectes secundaris, dopatge, etcètera).

Tancà el primer bloc de la jornada Ana Macpherson, periodista de la secció de ciència de La Vanguardia i que pertany a la cada cop més extingida raça de informadors de l’antiga escola, aquells que van, pregunten i expliquen. Comentà Macpherson que sortir al carrer i contrastar les fonts és cada cop més complicat dins de la professió, encarregada ara de desgranar allò important de tot el volum d’informació que arriba a una redacció. “Cada setmana rebem en el correu de la secció 500 notícies, sense ni tan sols buscar-les, i només tenim espai per a publicar-ne cinc”, va destacar la periodista. Segons ella, la pressió per la immediatesa juga en contra del rigor i la precarietat laboral, en contra de la necessària especialització.

La segona part del Simposi, que va moderar Gemma Revuelta, sotsdirectora de l’OCC, va discórrer al voltant d’una mateixa pregunta: ¿són noticiables totes les informacions que es publiquen sobre salut? El primer que va tractar de donar resposta a l’interrogant va ser el nord-americàGary Schwitzer, director de la pàgina web Health News Review. Després d’analitzar 1.500 articles periodístics sobre salut mitjançant un decàleg de deu criteris, des del seu web han pogut constatar que el 70% de les notícies ofereixen una visió desequilibrada, exagerant els beneficis i minimitzant els riscos. Una visió pessimista que s’intensifica als Estats Units, on la salut forma part del mercat publicitari.

El seu col•lega Holger Wormer dirigeix la versió alemanya de Health News ReviewMedien-doktor.de, que a més d’incloure els deu criteris científics que ha de complir una notícia sobre salut, també té en compte els de tipus periodístic com l’actualitat, el llenguatge o l’exactitud de la informació. La seva ponència es va centrar en els anomenats valors notícia, és a dir aquelles qualitats que converteixen un fet en susceptible de publicar-se. A més de valorar els factors relacionats amb el mitjà, com la possibilitat de visualitzar, narrar o personalitzar una història, el periodista també hauria de tenir en compte les qüestions ètiques, com la necessitat d’informar sobre una investigació en fase inicial.

Per la seva banda, Paz Gómez, del diari La Verdad de Múrcia, va exemplificar per què les crisis sanitàries són tan atractives per als mitjans de comunicació. Després de destacar catorze valors notícia com la quantitat, la raresa o la proximitat, va concloure que una crisi com la de la grip A complia deu d’aquestes virtuts i la convertien, per tant, en notícia indispensable. Per a Gómez, el periodista s’ha d’enfrontar a una crisi sanitària amb previsió, amb una estratègia de comunicació i evitant en tot moment l’alarmisme.

Patricia Fernández de Lis, responsable de la secció de ciència dePúblico, va finalitzar la ronda de ponències donant un toc d’atenció als científics i organismes públics, així com també a les revistes científiques, cada cop més a la cerca del titular fàcil. Tot i això, no va voler treure-li responsabilitat al periodisme, que malviu actualment amb una escassetat de mitjans aterradora. La seva visió de la professió és inevitablement pessimista, en una època en què predomina el impacte i la tasca del periodista es circumscriu a separar el gra de la palla.

Per últim, Milagros Pérez Oliva, defensora del lector de El País, va resumir l’esperit de la jornada, que va servir com a fòrum de debat per als més de setanta professionals del periodisme i la comunicació científica que es van donar cita al Campus de la Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra. En una etapa de transició cap a un nou model, Milagros va voler donar la benvinguda a internet, que més que una amenaça planteja nous desafiaments als problemes que el periodisme arrossega des dels seus inicis, com la verificació de les fonts o la frontera difosa entre comunicació i informació.

La velocitat a la que corre la informació avui dia ha fet que el periodista mandrós, avui en extinció, hagi mutat a periodista angoixat. L’informador viu en una inseguretat constant sobre la fiabilitat d’allò que rep, amb la pressió d’un temps que no dóna per a verificar i contrastar i amb la por de no cobrir l’actualitat al moment. Pérez Oliva va concloure que la primera lleialtat del periodista és amb el lector, no amb l’empresa ni amb la font, i que allò que el lector requereix és un context raonat, molt més que una dada freda i concisa o la falsa neutralitat periodística.