Autor
Fou un dels impulsors de l’Aprenentatge Basat en Problemes des de la McMaster University als anys 60, quan aquesta metodologia d’aprenentatge amb prou feines era coneguda en l’àmbit acadèmic. Avui, amb la incipient adaptació a l’Espai Europeu d’Educació Superior, més conegut com a Pla Bolonya, l’ABP s’erigeix com un dels mètodes que millor encaixa en el nou sistema educatiu. Luis Branda i Rosa Maria Torrens apropen aquesta metodologia docent als professors dels futur sistema universitari en els nous Seminaris de formació sobre ABP que ha iniciat la Fundació Dr. Antoni Esteve.
A què és degut tant de rebuig per part dels estudiants cap al Pla Bolonya?
Amb la informació que jo tinc, crec que és el resultat de la falta de comunicació entre tots, que ha portat a concepcions equivocades d’allò que és i que no és Bolonya. La polèmica no està relacionada amb el pla sinó amb les decisions dels governs comunitaris i estatals.
Un dels arguments que esgrimeixen els seus detractors és que en el nou sistema preocupa més l’entrada en el mercat laboral europeu que el propi coneixement, per exemple amb la supressió de carreres que no tenen menys sortida professional.
Jo no conec tota la situació a Espanya, però no tinc aquesta percepció. Els estudiants en el passat estaven preocupats perquè no hi havia una connexió entre el que s’esperava d’ells fora de la universitat i el que la universitat els donava. La meva impressió és que ara, com passa a tot el món, hi ha més connexió de l’aprenentatge en la universitat amb la realitat social. La supressió de carreres no està basada en una actitud anticoneixement sinó en un problema molt seriós que és el nombre de persones matriculades en moltes assignatures. Jo vaig tenir l’oportunitat de fer una auditoria en una universitat catalana i nombre massa elevat d’assignatures tenia menys de 5 alumnes. Y això és costós.
Què tindrà aquest nou sistema que no hagin aconseguit obtenir els anteriors?
El pla Bolonya es va crear fonamentalment amb la idea de facilitar la mobilitat dels alumnes i d’examinar que els plans d’estudis fossin compatibles. Dos aspectes que tracta Bolonya de forma general és la necessitat d’una revisió dels plans d’estudis, tractant de presentar-li a l’estudiant quelcom proper al que serà la realitat, emprant problemes que ells reconeguin com a propers. Estudiants de les professions clàssiques és obvi que aprenen més motivats per aquesta realitat (enginyeries, ciències de la salut, empresarials, etcètera). La literatura també diu que la resta de professionals es motiven molt més quan poden relacionar els coneixements amb alguna cosa que tingui una certa familiaritat. Bolonya en cap moment ha estat específica en aquest aspecte, sinó molt general. L’altre aspecte que jo trobo molt positiu d’aquest pla és la utilització de crèdits europeus, que no implica transformar hores en números. Aquests crèdits tenen com a positiu que inclouen el temps que l’estudiant dedica al seu estudi individual, fent una estimació, per descomptat. Fins ara això no hi era.
En canvi, alguns estudiants consideren que amb aquests nous crèdits serà impossible compatibilitzar l’estudi amb la feina.
L’aprenentatge que es du a terme ara és en forma compulsiva abans de l’examen. Només s’ha de visitar una biblioteca abans o després d’un examen per a comprovar-ho. No hi ha un aprenentatge sostingut en el temps. Els nous plans obliguen l’estudiant a un aprenentatge continuat. Poden treballar o no poden treballar els alumnes? Crec que en aquest tema de nou ha d’haver-hi una bona coordinació entre les institucions i els estudiants. La institució, per exemple, si estableix que solament poden aprendre durant aquest període, ha de reduir al mínim allò essencial, com per exemple les pràctiques. Classes? Ha d’haver-hi uns objectius d’aprenentatge ben clars però no s’ha d’obligar l’assistència a classe de forma compulsiva, ha de ser totalment opcional. S’ha d’oferir una flexibilitat. Per exemple, en l’ABP el grup podria negociar en funció de les diferents necessitats i no complir forçosament amb allò que la institució estableix. La institució garanteix llocs i espais, però és el grup qui ha de negociar quan ho poden fer, la qual cosa contempla els problemes de compatibilitat amb la feina. No fer classes obligatòries i reduir al mínim el que és presencial i essencial (i les classes no ho són), que l’estudiant tingui clar els objectius que espera i la possibilitat de negociacions són mesures que ajuden a resoldre aquest problema.
Considera vostè que la universitat espanyola està preparada per aquest canvi de mentalitat, tant a nivell de recursos com de flexibilitat?
No ho sé. He vist les dues vessants: resistència per una banda, però també una actitud de canvi. Portarà el seu temps. Encara existeixen territoris en què el docent pensa que tota la seva matèria l’han d’aprendre els estudiants. A aquests professors els hi costa acceptar que han de seleccionar exclusivament allò essencial. En moltes institucions, l’assistència a classe és obligatòria, quan és probable que la informació que s’imparteix estigui disponible en els llibres o qualsevol altre mitjà. Els estudiants, per la seva banda, creen els seus torns per prendre apunts. Pot haver-hi classes magistrals, a les quals l’estudiant pot assistir o no, que no són expositives d’allò que ja existeix en els llibres sinó que utilitzen l’experiència del docent, són conceptuals i integradores. S’ha de deixar que l’estudiant decideixi. Diem que els alumnes han de ser responsables. Doncs que comencin prenent aquestes decisions. Si no ha fet un aprenentatge adequat es reflectirà a l’avaluació. Però si el que esperem en una avaluació és que l’estudiant repeteixi allò que ha memoritzat en una classe expositiva, això ha de canviar. I jo trobo encara resistència, no sé si generalitzada o només per part de grups aïllats.
És possible el canvi per al 2010?
Es tracta de canviar paradigmes, donar entrada a l’ensenyament autodirigit, canviar les rutines cap a un aprenentatge continuat. L’experiència d’institucions que utilitzen programes d’aquest tipus no diu que l’estudiant hagi de treballar més sinó que ha de treballar més continuat. I no sé si els estudiants estan preparats per a acceptar-ho. Hi ha hagut molts malentesos al voltant de Bolonya, com per exemple que és un moviment que fomenta les institucions privades en detriment de les públiques, i no hi ha cap evidència que ho certifiqui. Les raons per les quals es fan aquest tipus d’afirmacions tampoc les sé.
Per què, tot i els successius canvis en el sistema educatiu, els nostres alumnes continuen a la cua a nivell internacional?
No ho sé. No conec suficientment la situació. Crec que és una responsabilitat compartida. Se sap que donar informació és poc efectiu i que és millor desenvolupar enfocaments en què el docent és més actiu, sense que això impliqui simplement penjar els apunts de classe a internet, que és l’actitud més còmoda. Fer activitats en les quals l’estudiant prengui responsabilitats i participi més. L’estudiant també ha de canviar la seva actitud i no esperar que tot li vingui donat pel docent. Els canvis s’han de donar en les dues bandes, i la polarització no ajuda. En la meva opinió, Bolonya no ha començat de la forma més efectiva, perquè van ser els ministres d’Educació els que es van reunir i van prendre les decisions. No va sorgir d’un diàleg amb els actors implicats, sinó que va venir de dalt.
L’ABP és un dels mètodes que millor encaixa en l’Espai Europeu.
Encaixa millor perquè és motivador, perquè permet l’estudiant fer un aprenentatge autodirigit i perquè permet desenvolupar un tipus de competències genèriques que no pertanyen a cap assignatura.
Com resumiria en què consisteix l’ABP per a aquelles persones que no el coneixen?
Consisteix en tenir objectius d’aprenentatge clarament especificats per la institució, que jo considero innegociables, i oferir a l’estudiant una situació problemàtica real, editada per a facilitar l’aprenentatge, i per a que l’estudiant identifiqui què ha d’aprendre en relació als objectius innegociables de la institució i els seus propis objectius personals. Bàsicament es comença amb un problema, s’identifica què s’ha d’aprendre, s’utilitzen recursos, es comprova si es pot aplicar i es prenen decisions sobre la direcció a seguir. Aquestes són les decisions preses pel grup d’estudiants.
Si l’alumne passa a ser el protagonista, quin paper li queda al professor?
El paper del professor queda en dues àrees molt importants. Una d’elles, com a expert a l’hora de presentar objectius d’aprenentatge de la serva àrea, de la seva disciplina, que ell consideri que els estudiants han de complir. És a dir, desenvolupar mètodes d’avaluació per a comprovar si l’estudiant és competent o no. L’altre rol és el de tutor facilitador d’aquest treball grupal que, sense donar informació, ajuda en la dinàmica d’aprenentatge. Rols molt importants, potser més que donar una classe expositiva.
En què consisteixen els cursos sobre ABP que imparteix juntament amb Rosa Maria Torrens amb la Fundació Dr. Antoni Esteve?
Es dirigeixen a informar i clarificar. També son el començament de la capacitació per a que un grup docent que decideix canviar sàpiga quina direcció prendre. Es tracta només d’un començament i han de ser seguits per cursos de capacitació docent per aquelles persones que decideixen implementar l’ABP.
Com ha estat l’acollida dels alumnes en les seves primeres edicions?
Jo vaig sortir amb una sensació molt positiva en dos sentits. Primerament, crec que han estat d’utilitat pels comentaris que hem rebut dels alumnes. Però a més vaig sortir molt estimulat pel fet d’observar el potencial de canvi. Per descomptat que és gent que decideix activament fer els cursos, però tot i això, persones que venien amb certes concepcions, després van canviar. Crec que el potencial és molt gran.
