Les seves troballes sobre la funció dels canals iònics a les cèl·lules individuals el van portar a rebre el 1991, juntament amb Erwin Neher, el màxim guardó en fisiologia o medicina. Bert Sakmann (1942) és també un dels responsables de la tècnica anomenada patch clamp, que segueix aplicant-se actualment per estudiar el funcionament de les cèl·lules en nombroses malalties, com les neurodegeneratives. Aquest neurofísic alemany fou un dels convidats a la cita que cada any té lloc a Lindau i que reuneix a prestigiosos Premis Nobel per a que comparteixin la seva experiència amb joves investigadors de tot el món. La Fundació Dr. Antoni Esteve i Indagando TV van aprofitar l’ocasió per entrevistar a una de les màximes eminències en l’estudi de l’anatomia del cervell.

85 anys separen l’obtenció del Premi Nobel per part de Santiago Ramón y Cajal el 1906 de la menció a Sakmann i, tanmateix, “les seves troballes y els seus meravellosos dibuixos de diferents tipus de neurones i les seves connexions segueixen sent la base de tot”, afirma el científic alemany. A Sakmann el Nobel no li va canviar la vida però sí la forma de treballar: “Va ser una oportunitat per investigar d’una manera totalment independent de distraccions externes. Fer ciència es va convertir en quelcom més fàcil”, sosté.

Com a director d’un dels grups de recerca de l’Institut Max Planck de Neurobiologia, Sakmann ha basat tota la seva carrera en els processos que tenen lloc al cervell. “Avui sabem, per exemple, en quina part del cervell es dóna el procés d’aprenentatge –explica a l’entrevista-. Tanmateix, la falta de models animals que reprodueixin fidelment el cervell humà impedeix que puguem conèixer molts processos, com el de l’emoció o l’origen de moltes malalties neurodegeneratives com l’Alzheimer o el Parkinson”.

Un altre dels grans reptes en l’estudi del cervell, puntualitza Sakmann, és el d’aconseguir una tècnica capaç d’observar el funcionament del cervell en el seu conjunt. “Avui podem veure el cervell en viu a dos resolucions. Per una banda, mitjançant la ressonància magnètica, que té una relació molt indirecta amb l’activitat elèctrica. Per l’altra, podem obtenir una visió de detall a molt alta resolució de l’activitat elèctrica però aquesta queda restringida a unes estructures molt poc profundes, d’aproximadament un mil·límetre. Per tant, aquests mètodes queden restringits a la mera superfície del cervell”, explica el Premi Nobel.

Com s’emmagatzemen els records? Com s’inicia un simple comportament? Són processos cerebrals que encara estan en l’aire. Per això, a Sakmann li agradaria jubilar-se després d’haver assistit a una gran fita sobre el cervell. “Em fascinaria disposar d’un diagrama complet del cablejat de tot el cervell, encara que fos d’un ratolí, per poder començar a estudiar què succeeix a l’estructura del cervell quan s’aprèn alguna cosa o quan es reconeix un objecte. Aquest seria el meu somni”, conclou el científic.