ADELA MUÑOZ PÁEZ | Article original
Amparo, la filla gran del sergent reenganxat José Poch, nascuda a Saragossa el 1902, va sortir replicaire. Per això, tot i que es va sotmetre als desitjos paterns i va estudiar magisteri, al finalitzar-lo, va fer medicina, ocupació que segons el seu pare no era tasca de dones. Després de llicenciar-se amb les millors qualificacions de la seva promoció, no es va limitar a ajudar els malalts com exigia el jurament hipocràtic, sinó que va intentar ajudar tothom que patia injustícies, especialment els obrers i les dones.
Veient la necessitat de controlar la natalitat, va ser una pionera en la implantació del mètode Ogino a Espanya i va tractar les malalties venèries, usualment transmeses pels homes a les seves sofertes dones. Va alternar la pràctica de la medicina amb una prolífica carrera com a escriptora que va incloure assajos com Cartilla de consejos a las madres i La vida sexual de la mujer, una novel·la autobiogràfica titulada Amor, poesia i articles en defensa dels drets de les dones. El 1934 es va traslladar a Madrid, on va treballar com a metge a la Mutua de la Confederación Nacional de Trabajadores (CNT). Conscient que els drets de les dones no es defensaven bé en les organitzacions sindicals, es va afiliar a la Federació de Dones Lliures (FML) i va fundar, amb Mercedes Comaposada i Lucía Sánchez Saornil, la revista Mujeres libres en què donava consells mèdics a la secció «Sanatorio del optimismo» com a Doctora Salud Alegre. En aquesta revista també va publicar un Elogio del amor libre, perquè estava convençuda que a l’amor no se li podien posar brides.
Els inicis de la vida de María Teresa Toral, una altra «roja» nascuda a Madrid a començaments del segle XX, van ser molt diferents dels d’Amparo Poch, perquè a la casa familiar –el seu pare era notari– hi havia una gran biblioteca i mitjans per cultivar la seva afició a la música i les arts plàstiques. No obstant, la María Teresa va mostrar, com l’Amparo, inclinació cap a una ocupació tan masculina llavors com la medicina: la ciència. Va estudiar Farmàcia per satisfer els desitjos familiars, però alhora va fer Química, la seva autèntica vocació. Al finalitzar les dues carreres brillantment, va començar a treballar com a investigadora en l’acabat d’inaugurar centre Rockefeller, sota la direcció del gran químic Enrique Moles.
Ni l’Amparo ni la Teresa van tenir cabuda a l’Espanya monocolor que va emergir després de la guerra civil. La primera va passar la frontera francesa el 1939 i va viure al sud de França la resta de la seva vida ajudant exiliats i malalts. Quan als anys 60 va emmalaltir greument, les seves germanes es van negar a rebre a casa seva «una roja», de manera que no va poder complir l’últim desig de morir a Espanya.
La María Teresa no va poder escapar de l’horror de les presons de dones de Ventas i d’Àvila durant els primers anys de la postguerra, però aquesta traumàtica experiència no li va impedir continuar col·laborant amb la resistència a la rebotiga de la seva farmàcia després de ser alliberada. Sabent que estava en perill, va decidir fugir, però un antic amor la va delatar, va tornar a ser empresonada i va patir tortures que la van tenir diversos mesos a la infermeria. No obstant, el pitjor va ser que sobre el seu cap pesava una petició de condemna a mort; se’n va poder escapar gràcies a la intervenció de la premi Nobel de química Irène Joliot-Curie. Quan va obtenir la llibertat condicional va fugir a Mèxic, on va ser professora de química i bioquímica a la universitat i va reprendre l’afició per les arts plàstiques, fent gravats que la van convertir en una artista de fama internacional. En una de les seves exposicions va conèixer Lam Adomian, un compositor i director d’orquestra jueu ucraïnès que havia lluitat a la guerra civil espanyola amb les Brigades Internacionals, amb qui es va acabar casant.
La impossibilitat de desenvolupar una carrera en la postguerra no va afectar només les dones republicanes. Científiques brillants com Piedad de la Cierva Viudes o Teresa Salazar, que van militar en el bàndol nacional, també van veure truncades les seves carreres durant el franquisme. L’única espanyola que apareix en els meus records infantils de la dècada dels 60 és Carmen Polo i, òbviament, el seu protagonisme no es devia a mèrits propis.
Les històries d’aquestes científiques i metges ens recorden que els drets de les dones mai estan consolidats i que en època de crisi són els primers que es perden. Per això s’ha de continuar lluitant cada dia per consolidar-los, entre altres coses, perquè la ciència i la medicina no poden prescindir del talent femení en cap circumstància, però menys que mai, com estem tenint l’ocasió de veure cada dia, en època de pandèmia.H
*Catedràtica de Química. Membre de la xarxa de científiques comunicadores.
