POL MORALES VIDAL | Article original

Nou anys després de la seva estrena el 2011, la pel·lícula Contagion experimentava una segona vida. Mentre el coronavirus SARS-CoV-2 iniciava la seva ràpida expansió per tot el món, la població mundial semblava buscar un refugi, un reflex, una aproximació, en el cinema, convertint la que havia de ser l’última obra d’Steven Soderbergh en una de les pel·lícules més vistes en les plataformes digitals durant els primers dies de confinament. De manera quasi instintiva, la van convertir en la cinta que millor podia reflectir una situació fins aleshores mai vista.

Contagion té la virtut de ser bastant rigorosa i d’explicar les epidèmies des del punt de vista dels científics, dels ciutadans i també dels mitjans de comunicació. En un to quasi documental, se centra en els aspectes mèdics, però sense oblidar els drames que pot generar una epidèmia”, afirma el metge Benjamín Herreros, director del Instituto de Ética Clínica Francisco Vallés. Aquests dies estaria organitzant amb la Fundació Dr. Antoni Esteve la sisena edició del cicle sobre cinema i bioètica si no fos per la irrupció del coronavirus que ha escombrat bona part de les activitats presencials d’aquests últims quatre mesos. “Contagion mostra la quantitat de conflictes d’interès que es produeixen davant d’una pandèmia en els mitjans de comunicació, a la indústria farmacèutica, a les classes dirigents i fins i tot a la pròpia ciutadania. Cinematogràficament no és una meravella, però possiblement és la millor pel·lícula per discutir sobre la crisi que estem vivint”, afegeix.

María Jesús Pascual, organitzadora també d’aquest cicle de cinema i bioètica a Madrid des del Instituto de Ética Clínica Francisco Vallés, enumera els aspectes de la pandèmia actual que Contagion va ser capaç de reflectir. “Es parla de casos índex, de virus mutats, de nivells de bioseguretat, de quarantenes, de la dificultat d’aconseguir una vacuna, d’urgències saturades, pistes de patinatge habilitades com a dipòsits de cadàvers, cancel·lacions de cirurgies programades, tancament d’escoles, gimnasos i aeroports,  de supermercats saquejats i grans cues per aconseguir aliments… Tal és el vincle de la pel·lícula amb la realitat que un dels seus assessors científics, Ian Lipkin, autoritat mundial en epidemiologia, va patir la COVID-19”.

“El fet de tractar-se d’una pel·lícula no lineal, que segueix objectes, protagonistes i llocs tan diferents, permet que ens identifiquem amb diferents personatges i aspectes d’una pandèmia a través d’un relat inquietant i singular”, argumenta Núria Terribas, directora de la Fundació Víctor Grífols i Lucas, especialitzada en el camp de la bioètica. En col·laboració també amb el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona i la Fundació Dr. Antoni Esteve, organitza regularment el Cinefòrum en Medicina, on es debaten aspectes socials, culturals i mèdics a partir de diferents pel•lícules comercials, amb la participació d’experts i del públic assistent.

Tanmateix, fins a quin punt la ficció s’ha vist superada per la realitat? “Si bé ficcions com Contagion van poder anticipar diferents aspectes de la pandèmia de la COVID-19, la realitat és pluridimensional. És i ha estat tan complexa que no va poder ser avançada completament per la ficció”, apunta Irene Cambra, de la Càtedra de Bioètica Fundació Grifols – UVIC-UCC. “La complexitat de la presa de decisions als hospitals i residències respecte a l’assignació de recursos vitals en una pandèmia, el control social a través de dispositius tecnològics (no tant pel rastreig de les persones, tan freqüent a la sèrie Black Mirror, sinó pel rastreig dels possibles contagis) i l’impacte psicosocial del confinament i de la incertesa (a llarg termini i a nivell global) són alguns dels aspectes de la pandèmia de la COVID-19 que no van ser avançats completament per la ficció”, argumenta Cambra.

Benjamín Herreros afegeix altres elements d’aquesta pandèmia que la ficció no ha estat capaç de preveure. “Els tractaments alternatius i moviments anticientífics que han aparegut, les idees conspiranoiques de que tot està planificat per interessos ocults, com s’ha hagut de fer triatge per rebre suport vital en el primer món, quelcom impensable fa poc, com els sanitaris han passat de rebre les alabances i l’admiració a ser acusats i portats als tribunals, com una reclusió pot canviar la vida de tota una societat”, denuncia amb una llista que assegura podria ser inabastable.

María Jesús Pascual, pel contrari, destaca que la ficció és capaç de mostrar sense pudor les imatges de cadàvers mentre que en la nostra realitat els mitjans de comunicació han decidit ometre-les. “Crec que no ha arribat a la població la importància d’allò que estava succeint i que els professionals sanitaris han hagut de patir de primera mà. Deixaria obert el debat sobre si s’ha d’utilitzar la por per aconseguir canvis en els hàbits de la població en aquests escenaris de crisis”.

La llista de conflictes ètics que podrien formar part d’una futura pel·lícula que tractés aquesta epidèmia, i que de ben segur arribarà més d’hora que tard, és llarga. La metgessa Amàlia Lafuente, autora de novel·la negra ambientada en l’àmbit mèdic, organitza cada any un curs d’estiu sobre literatura i sèries científiques i mèdiques amb Els Juliols de la UB i la Fundació Dr. Antoni Esteve. “Qui té dret a ser atès en un hospital, a accedir a la UCI, a tenir un respirador, per no parlar de la falta d’elements de protecció pels sanitaris, que han hagut de reciclar bates i fer servir bosses d’escombraries com elements de protecció. Són aspectes que una ficció sobre la COVID-19 hauria de tractar sí o sí en el seu argument”.

“La disquisició entre privilegiar la seguretat i la salut de la col.lectivitat vers els drets bàsics de les persones  i la seva autonomia per a decidir sobre el confinament de grups o ciutats, és a dir, el dilema entre el bé comú i l’autonomia individual, és un altre dels aspectes interessants que es podrien tractar en una futura ficció. L’autonomia i privacitat de les persones en casos de control social mitjançant dispositius tecnològics també es veu afectada i podrien ser reflectits en una obra de ficció” asseguren Núria Terribas i Irene Cambra. “Respecte de la possibilitat de trobar una vacuna, s’estableixen diferents qüestions. En principi, la justícia, respecte i dignitat per a l’experimentació amb éssers humans en els assajos clínics, la relació entre ciència bàsica i ciència aplicada i, una vegada que es trobi la vacuna (si fos així), la decisió que aquesta sigui compulsiva o no”, afegeixen.

Mentre es preparen els guions de futures obres de ficció sobre una pandèmia que fa només uns mesos ens semblaria de ciència ficció, el cinema, més enllà de l’esmentada Contagion, ens deixa un ampli ventall de propostes en què ens hi podem sentir reflectits. Lafuente menciona El Puente de Cassandra (1976), que mostra el confinament en un tren després de que un lladre ataqués una multinacional i s’infectés amb un virus que estaven experimentant en els seus laboratoris. Donat que els diferents cicles i cursos presencials sobre ficció i ciència han quedat cancel·lats per causa major, sempre ens queda l’opció de programar-los individualment a casa amb les propostes que ens suggereixen els seus organitzadors. A continuació, el que podria ser un bon cicle sobre cinema i COVID-19:

Pánico en las calles (Panic in the Streets), de Elia Kazan (1950)

El séptimo sello (Det sjunde inseglet), d’Ingmar Bergman (1957)

La amenaza de Andrómeda (The Andromeda Strain), de Robert Wise (1971)

Muerte en Venecia (Morte a Venezia), de Luchino Visconti (1971)

El Puente de Cassandra (The Cassandra Crossing), de George Pan Cosmatos (1976)

En el filo de la duda (And the Band Played On), de Roger Spottiswoode (1993)

12 monos (12 monkeys), deTerry Gilliam (1995)

Estallido (Outbreak), de Wolfgang Petersen (1995)

Mimic, de Guillermo del Toro (1997)

El retorno de la peste (Pest – Die Rückkehr), de Nikolaus Stein von Kamienski (2002)

28 días después (28 days later), de Danny Boyle (2002)

Soy Leyenda (I am Legend), de Francis Lawrence (2007)

A ciegas (Blindness), de Fernando Meirelles (2008)

Contagio (Contagion), d’Steven Soderbergh (2011)

Tren a Busan (Busanhaeng), de Yeon Sang-ho (2016)

A ciegas (Bird Box), de Susanne Bier (2018)