Les transformacions al voltant i a través del Parc del Centre de Poblenou van provocar un canvi radical al barri que va resultar en gentrificació i la destrucció d’estructures socials
CARMEN PÉREZ DEL PULGAR, ISABELLE ANGUELOVSKI, JAMES CONNOLLY | Article original
A Europa i Amèrica del Nord estan proliferant nous espais infantils per promoure ciutats més aptes per a nens, facilitar la seva autonomia, el joc lliure i un contacte més gran amb la natura. A Barcelona, l’estratègia ‘Barcelona Dona Molt de Joc’ del 2018 amplifica les oportunitats de joc en espais públics.
El nostre recent estudi des del Barcelona Lab for Environmental Justice and Sustainability mostra, no obstant, que no tots els parcs infantils ofereixen aquests beneficis. ¿Què fa que un espai urbà infantil contribueixi al benestar dels nens?
A Barcelona, els nens que juguen al Parc Central de Nou Barris coneixen les seves zones de gronxadors, de terra i els seus amagatalls. Ens expliquen quins són els seus llocs preferits, on és ‘casa’ seva. Controlen les normes del que es pot i no es pot fer, saben el que els fa por, de què són capaços i de què no més enllà del que diguin els cartells o els seus pares. Negocien entre ells a qui li toca el pròxim torn a la tirolina o la millor forma de recuperar una pilotaque s’ha quedat penjada a la copa de l’arbre. Veiem, en suma, un repertori d’interaccions amb l’entorn social i material que correspon al tan buscat joc lliure dels nens. A més, el parc és un lloc habitat amb assiduïtat per a la recreació, socialització i/o cura informal, i hi ha una corresponsabilitat cap a la cura dels nens que es dilueix entre els usuaris. S’està produint benestar relacional: relacions socials, connexions i interaccions que produeixen benestar.
El parc com a eix central de relacions
Aquest parc es va crear el 1992, en el marc d’un compromís municipal amb espais públics de qualitat, instal·lacions comunitàries i vivendes assequibles en barris històricament marginats. Per crear-lo, va ser necessària una modificació del Pla General Metropolità del 1976 amb un pla especial que va substituir l’àrea urbanitzable de la zona per zona verda –a excepció d’una petita franja destinada a vivenda pública i equipaments municipals– i l’adquisició dels terrenys per expropiació. Aquesta reparació en espais verds es va articular entorn de les demandes i participació veïnals, i va suposar una fita en la interrupció de l’especulació immobiliària. El fort impacte en la realitat i l’imaginari de la comunitat que va tenir aquest parc és clau a l’hora d’entendre com aquest espai és, avui dia, un eix central de les relacions entre els veïns que facilita el joc lliure, encara que el seu disseny ofereixi menys elements naturals i un equipament de joc tancat i poc estimulant.
En contrast, al Parc del Centre del Poblenoul’ús que els nens fan dels equipaments es redueix a les seves funcionalitats més òbvies, i les escasses interaccions socials estan intervingudes pels adults que els acompanyen. El risc i els límits del joc dels nens també estan guiats per adults: «No pugis allà, que et faràs mal», «demana-li perdó», «pregunta-li si pots utilitzar la seva pilota». Aquesta falta d’autonomia i exploració per part dels nens xoca amb el que podríem esperar d’un espai de joc que en principi dona més accés a elements naturals i equipaments de joc creatius. En contrast amb Nou Barris, la cura dels nens es redueix al vincle pares-fills i els pares amb prou feines interactuen amb altres adults. La durada de les visites al parc és curta, i la regularitat, baixa.
Canvi radical
La creació del Parc del Centre del sPoblenou el 2008, plantejat com a element central de l’oferta lúdica del 22@ a Barcelona, va replicar la falta de consideració pel patrimoni social i material del Poblenou i d’atenció a la creació de vivenda assequible per donar més recolzament a la infraestructura empresarial. A més d’alinear el parc al traçat urbà de l’Eixample, es va optar per un parc aïllat tancat i amb unes quantes entrades. Aquestes transformacions –al voltant i a través del parc– van provocar un canvi material, cultural, funcional i sociodemogràfic del barri radical, que va resultar en la gentrificació i la destrucció d’estructures socials que possibiliten la creació d’una xarxa social de pertinença.
La diferència que trobem en els processos de producció dels dos parcs està íntimament relacionada amb els diversos nivells de benestar relacional observats. Aquí és fonamental la presència d’una invisible però important estructura del que és quotidià capaç d’articular relacions d’aferrament, cures, reproducció i socialització.
Mentre que la creació del Parc Central de Nou Barris va aconseguir articularaquestes relacions, el cas del Parc del Centre de Poblenou les desarticula. És per això important ressaltar l’estructura social a la producció de benestar –més enllà de l’existència de determinada infraestructura verda o lúdica– i la transcendència dels processos de planificació d’aquests parcs en la seva articulació o desarticulació.
*Investigadora, directora i codirector del Barcelona Lab for Urban Environmental Justice and Sustainability, respectivament. Membres de la xarxa de científiques comunicadores.
