És necessari l’accés a l’atenció sanitària de cobertura universal per a totes les persones
Carme Borrell | Article original
El 23 de març el Govern espanyol va presentar un recurs d’inconstitucionalitat contra la llei catalana 9/2017 d’universalització de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públics a través del Servei Català de la Salut, i per tant no es pot aplicar la llei. Convé recordar que el decret-llei 16/2012 no reconeix el dret a l’assistència a totes les persones que resideixen a Espanya, sobretot a aquelles immigrades que no es troben regularitzades. La llei catalana havia estat concebuda per mirar de contrarestar aquesta limitació.
¿Per què és tan important garantir el Sistema Nacional de Salut? Com hem assenyalat en altres ocasions, la salut col·lectiva no depèn només dels serveis sanitaris, depèn de les condicions de vida de les persones, ja que si aquestes són de bona qualitat, la gent es posarà menys malaltes. Però davant la malaltia, l’atenció sanitària és clau per pal·liar el patiment i curar les persones. L’existència de serveis sanitaris adequats és un dret fonamental i l’accés a aquestes prestacions hauria de ser públic i equitatiu, sense distincions socials.
Les barreres en l’accés als serveis sanitaris
La cobertura i la qualitat dels serveis sanitaris constitueixen uns dels principals indicadors de benestar social. Però per a milions de persones de tot el món, l’accés als serveis sanitaris resulta inadequat per a les necessitats de salut que tenen. Les barreres d’accés als serveis de salut poden ser de diverses menes. Julian Tudor Hart, metge de família anglès, descriu com, sovint, els serveis de salut no estan equitativament distribuïts i la disponibilitat d’atenció sanitària tendeix a variar inversament a les necessitats de la població, o sigui, la població que té més necessitats té accés a menys serveis (llei d’atenció inversa, the inverse care law).
Una altra barrera és l’econòmica, que existeix als països en els quals s’ha de pagar per l’atenció rebuda. Aquest fre econòmic està relacionat amb el finançament dels serveis sanitaris i també amb la seva cobertura. El finançament dels serveis és important per un parell de motius. En primer lloc, perquè determina la disponibilitat dels serveis i el seu accés. I en segon lloc, perquè els mecanismes de finançament estan relacionats amb el grau de protecció financera contra els grans costos d’atendre la malaltia. Un sistema basat en els impostos generals acostuma a ser més progressiu (paga més qui disposa de més renda), l’accés als serveis sanitaris segons nivell de renda o segons classe social sol ser més equitatiu i hi ha protecció financera per a tota la població si la cobertura és universal.
A l’altre extrem, el finançament privat acostuma a ser regressiu i tant l’accés als serveis sanitaris com la protecció financera en cas de malaltia són un privilegi de les persones de classes avantatjades. S’ha evidenciat que els sistemes nacionals de salut amb cobertura universal i finançament progressiu a partir d’impostos directes són més barats, aconsegueixen millors nivells de salut de la població i fomenten la reducció de les desigualtats en salut i en la utilització de serveis sanitaris. L’Enquesta de Salut de Catalunya ens mostra que quan un servei no està inclòs en l’oferta pública universal, com podria ser el cas de l’odontologia, apareixen desigualtats per classe social en la utilització d’aquests serveis, i en aquest sentit les persones de classe social privilegiada són les que els freqüenten més, ja que tenen més capacitat de poder pagar. Així, alguns indicadors de qualitat odontològica (exemple: càries obturades) també seran desiguals segons la classe social.
Un servei per a pobres serà sempre un pobre servei
Per una altra part, cal assenyalar la importància de disposar d’uns serveis públics d’alta qualitat utilitzats per totes les classes socials. Tal com va assenyalar Olof Palme, «un servei per a pobres serà sempre un pobre servei», ja que les persones de classe social més afavorida tenen més capacitat d’exigir unes prestacions millors, i si tothom utilitza els serveis, farem que no estiguin estigmatitzats, com passa sovint amb els que són només utilitzats per la població més pobra.
Per tant, s’ha de reivindicar un sistema nacional de salut que garanteixi el dret a un model d’atenció sanitària públic, de cobertura universal i sense exclusions, equitatiu i finançat per impostos progressius per cobrir les necessitats de la població. Per tot plegat, s’ha de seguir insistint en la necessitat de fer efectiva la llei catalana d’universalització de l’assistència sanitària.
