PublicacionsXarxa de Científiques Comunicadores

El pigment descobert per Karl Wilhelm Scheele va ser als papers pintats de les llars victorianes fins que es va descobrir la seva toxicitat

ADELA MUÑOZ PAEZ | Article original

A l’inici del segle XXI associem arsènic amb verí. No obstant, durant diversos segles els compostos de l’arsènic o arsenicals van ser les medicines miraculoses capaces de curar tots els mals. No sabem quantes morts van causar aquestes medicines, però sí que sabem que un pigment descobert a finals del segle XVIII, el ‘verd Scheele’, en té moltes en el seu historial.

Karl Wilhelm Scheele (Straslund, Suècia, 1742) va ser un droguer-farmacèutic que, malgrat no tenir educació superior i no comptar amb un bon laboratori, va fer tants descobriments que mereix ocupar un lloc d’honor a la història de la química. Va ser el primer a aïllar l’oxigen per descomposició de l’òxid de mercuri, va obtenir fòsfor dels ossos i va descriure l’efecte de la llum sobre les sals de plata, fenomen precursor de la fotografia. També va descobrir els elements bari, manganès, molibdè i clor i molts compostos. Però el que el va fer ric va ser el descobriment d’un pigment verd tan bonic, que aviat va desplaçar els que s’havien utilitzat fins aleshores. Es tractava de l’arsenit àcid de coure, CuHAsO3, el ‘verd Scheele’, que va ser utilitzat durant dècades per pintors tan famosos com Joseph Turner i Edouard Manet, i va ser present a les llars de l’època victoriana en els papers pintats amb el famós disseny Trellis de l’anglès William Morris (Walthamstow, 1834).

Una malaltia misteriosa

Ja el 1839 el químic Gmelin havia advertit en un diari berlinès que passar molt temps en habitacions amb aquest paper en ciutats de clima humit era dolent per a la salut. Però els interessos de la pròspera indústria britànica dels papers pintats van apaivagar les seves advertències. Poc després, un metge irlandès va tornar a advertir del perill de viure en habitacions decorades amb aquest paper i va suggerir que el pigment podria desprendre’s en forma de pols fina que podia ser inhalada.

A LA REVISTA científica anglesa ‘The Lancet’ es van publicar diversos articles en què s’informava de la malaltia misteriosa que estava matant nens que passaven molt temps en habitacions decorades amb papers verds. En aquests articles s’explicava que la presència del pigment verd només comportava risc en cas que hi hagués un ambient molt humit, però no s’identificava el compost assassí. Hi va haver nombroses campanyes per deixar de fer servir pigments que continguessin arsènic, però no van tenir èxit perquè en aquella època els arsenicals eren encara unes ‘medicines’ molt utilitzades i el brillant ‘verd Scheele’ continuava estant rabiosament de moda. Un avantatge afegit era que les habitacions decorades amb aquests papers estaven lliures de xinxes, uns insectes molestos però més savis que les persones a l’hora de triar la decoració.

El 1891 el químic italià Bartolome Gosio, preocupat per la mort de diversos nens, va cultivar fongs i bacteris sobre un puré de patates preparat amb triòxid d’arsènic en soterranis humits, i va obtenir un arsenical gasós que va matar un ratolí en pocs minuts. El mal que afligia els habitants de les cases d’entorns humits decorades amb paper pintat amb ‘verd Scheele’ es va dir malaltia de Gosio, però no se’n va identificar el culpable. El 1931 el químic anglès Challenger va investigar la mort d’un nen d’un poble pròxim al seu laboratori i va trobar que el misteriós assassí era la trimetilarsina, un compost molt semblant als que ell mateix estudiava. Aquest descobriment va significar el final de la distribució a la Gran Bretanya dels papers pintats amb aquest pigment, però van continuar exportant-se a altres països europeus durant bastants anys; el negoci era el negoci.

La humitat del clima anglès

¿Com es va transformar el preciós ‘verd Scheele’ en l’assassí gasós? La humitat del clima anglès afavoria el creixement d’un fong que s’alimentava de la pasta de farina utilitzada com a adhesiu de les tires de paper a la paret. I aquests fongs es dedicaven a transformar els enllaços As-O de l’arsenit (AsO33-) de coure en enllaços As-C, fet que donava lloc a un compost gasós, la trimetilarsina, As(CH3)3, extraordinàriament tòxic, que va passar a impregnar l’atmosfera de les habitacions decorades amb el paper pintat, que enverinava les persones que hi vivien.

Pel seu color brillant i la seva toxicitat oculta, el ‘verd Scheele’ m’ha recordat la mamba verda, serp verinosa de l’Àfrica oriental. Malgrat que havia sigut un excel·lent negoci, el ‘verd Scheele’ va deixar de produir-se a mitjans del segle XX.  No obstant convé mantenir-se allunyats de la mamba verda, que continua fascinant-nos amb el seu brillant color i el seu sinuosos i impredictibles moviments.