GONZALO CASINO / @gonzalocasino / gcasino@escepticemia.com / www.escepticemia.com

Sobre el benestar que procura la naturalesa i el seu abordatge científic i humanístic

The New York Times ha publicat recentment un extracte del nou llibre pòstum d’Oliver Sacks, Everything in its place, en el qual el neuròleg britànic reflexiona sobre el poder curatiu dels jardins. “En 40 anys de practicar la medicina, he descobert que només dos tipus de “teràpia” no farmacològica tenen una rellevància especial per als pacients amb malalties neurològiques cròniques: la música i els jardins”, escriu. Encara que reconeix no saber explicar com la naturalesa exerceix un efecte calmant i organitzador en el nostre cervell, el famós escriptor de relats clínics creu que la naturalesa desperta una cosa molt profunda en el nostre interior i exerceix efectes beneficiosos, no només espirituals i emocionals, sinó també físics i neurològics. “No tinc dubte que reflecteixen canvis profunds en la fisiologia del cervell i, potser, fins i tot en la seva estructura”, conclou.

L’atracció per la naturalesa i el benestar que ens procura és una cosa evident i més o menys experimentat per tots. Aquest amor innat pels éssers vius o biofília, segons ho va denominar l’entomòleg Edward O. Wilson en un llibre de 1984 del mateix títol, ha donat lloc a nombrosos estudis sobre els possibles efectes terapèutics de la naturalesa. “Els jardins, com el món natural que representen, tenen un efecte reconstituent i curatiu”, afirma Wilson en el seu recent llibre Els orígens de la creativitat humana (p. 155), recolzant-se en diversos estudis que han mostrat com la contemplació de la naturalesa s’associa amb una reducció de l’estrès, la pressió sistòlica, la tensió facial i altres paràmetres, així com amb una recuperació postquirúrgica més ràpida, amb menys complicacions i menor necessitat d’analgèsics. No obstant això, tots aquests efectes no permeten confirmar amb certesa que la naturalesa tingui realment un efecte curatiu. Una recent revisió dels efectes en la salut i el benestar de la participació en activitats de conservació i millora del medi ambient no ha trobat proves concloents, encara que sí que mostra nivells alts de beneficis percebuts pels participants.

Aquesta absència d’evidències científiques de qualitat sobre l’efecte terapèutic de la naturalesa ni és contradictòria amb la percepció individual de benestar ni és una prova que no hi hagi evidències. Estudiar l’efecte de la naturalesa és, sens dubte, més complex que el d’un fàrmac o altres intervencions mèdiques. La mateixa hipòtesi de la biofília, que diu que els humans posseïm una tendència innata a buscar el contacte amb altres formes de vida, plantejada per Wilson, no és fàcil d’investigar i confirmar. I tampoc ho és la hipòtesi que tenim gravat en els gens un ambient natural predilecte, semblant al de la sabana africana en el qual van sorgir els nostres avantpassats, amb algun llac o riu pròxim, amplis prats i arbres dispersos de troncs curts i una copa àmplia (hipòtesi de la sabana). En qualsevol cas, com afirma Wilson de forma conseqüent amb la teoria evolutiva, “hi ha moltíssima Mare Naturalesa en els nostres gens”.

La vida urbana és a penes un sospir en relació amb la llarga vida de l’espècie en el medi natural. Però això no implica que calgui idealitzar la naturalesa, perquè com es preguntava Sánchez Ferlosio, “què és més naturalesa: un lleó perseguint a un antílop al Parc Nacional de Tanganika o un gat perseguint a una rata sota la llum dels fanals al costat de la interminable paret de l’escorxador?” Més enllà de la nostra tirada per la naturalesa i dels seus possibles efectes beneficiosos, el que sembla clar és que l’actual degradació del planeta ens afecta profundament i pot comprometre el nostre benestar. Si la naturalesa és la nostra pàtria comuna, el necessari moviment global per la sostenibilitat podria obrar com un nou relat global, que transcendís religions i polítiques nacionalistes, i que pogués ser fins i tot un punt de trobada entre les ciències i les humanitats.


Autor
Gonzalo Casino és periodista científic, doctor en medicina i professor de periodisme a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Ha estat coordinador de les pàgines de salut del diari El País durant una dècada i director editorial d’Edicions Doyma / Elsevier. Publica el bloc Escepticemia des de 1999.

———————————–

Columna patrocinada per IntraMed i la Fundació Dr. Antoni Esteve