La bicicleta és per a mi molt més que un mitjà de transport, és un símbol de la llibertat de moviments i dels jocs que no vaig tenir a la infantesa, perquè a la meva infància les nenes no anaven en bicicleta
ADELA MUÑOZ PÁEZ | Article original
Usuària assídua de la bicicleta, fa un temps uns companys de la Universitat de Sevilla em comentaven que seria molt útil utilitzar-la per parlar de ciència. Per la simetria de les seves rodes, que poden servir per il·lustrar la longitud de la circumferència; perquè deixar-te caure per un pendent és una de les millors maneres d’explicar la transformació d’energia potencial (la que té un cos en virtut de la seva posició) en energia cinètica (la que té en virtut de la seva velocitat); perquè és ideal per explicar els conceptes d’acceleració i inèrcia (tots fem cabrioles per no parar-nos, perquè sabem que després costarà molt arrencar), etc. D’altra banda, hi ha els materials fets servir en la construcció, des del tradicional ferro pintat, la novíssima fibra de carboni o els aliatges lleugers d’alumini que en formen l’estructura, fins a la silicona que omple el seient o els led que utilitzem als fars.
Però la bicicleta és per a mi molt més que un mitjà de transport, és un símbol de la llibertat de moviments i dels jocs que no vaig tenir a la infantesa, perquè a la meva infància les nenes no anaven en bicicleta. Així és que jo vaig tenir la meva primera bicicleta amb trenta anys, quan treballava a la Universitat Tecnològica d’Eindhoven, Holanda, després d’haver presentat la meva tesi doctoral a la de Sevilla. Llavors va començar el meu idil·li amb aquest artefacte que avui, més de 30 anys després, viu els seus millors moments.
Tots coneixem de forma més o menys precisa la física de la bicicleta, un mitjà de transport de dues rodes que no consumeix més energia que la que li proporcionen els músculs humans, que fa que sigui molt barat, no contamini i tingui l’avantatge que pot colar-se fins al centre de les nostres ciutats, que són cada vegada més inaccessibles als cotxes. A més, anar en bicicleta millora la salut, per tractar-se d’un exercici suau i molt agradable. Però no s’ha d’oblidar que l’eficàcia del seu disseny fa que es consumeixi cinc vegades menys energia per recórrer una determinada distància amb bicicleta que si ho fem a peu.
El primer disseny d’un dispositiu amb dues rodes i un seient va ser patentat pel baró alemany Karl von Drais a principis del segle XIX; a mitjans d’aquest segle van arribar els pedals, que inicialment van ser ubicats a la roda de davant, i poc després les llantes de goma inflables, que van substituir les pesades rodes metàl·liques. A la dècada del 1880 va augmentar desmesuradament la mida de la roda de davant, i a la del 1890 es va igualar la mida de les dues rodes i es va introduir la cadena, que transmetia el moviment dels pedals a la roda posterior. Amb aquestes modificacions es va arribar a un disseny de bicicleta que amb prou feines ha canviat respecte al que coneixem avui. El que sí que ha canviat bastant ha sigut la percepció social de la bicicleta.
El seu ús es va generalitzar a principis del segle XX, cosa que va permetre l’augment de la mobilitat de grans capes de la població que no havien tingut accés als viatges fins aleshores, però la seva popularitat va caure unes dècades després davant l’auge dels cotxes. No obstant, a la Xina, després que el Partit Comunista decretés que la bicicleta seria el principal mitjà de transport nacional del 1949, l’ús es va fer massiu. Als països occidentals va seguir sent utilitzada pels que no podien pagar-se un vehicle a motor i es va convertir en signe de falta de poder adquisitiu.
Les dones que es van intentar incorporar a la moda de la bicicleta, a finals del XIX, van patir les ires de la població masculina. Tot i això, n’hi va haver algunes, com la Premi Nobel Marie Curie, que van fer de la bicicleta una de les seves senyes d’identitat, per a la qual cosa van es haver d’alliberar de la cotilla, tapar-se els turmells amb botins i reduir el volum de les faldilles i els barrets. Poc després es va difondre la notícia falsa que anant en bicicleta les nenes podien trencar-se l’himen, a què encara es donava credibilitat a mitjans del segle passat a Espanya, per la qual cosa les nenes de la meva generació no vam anar en bicicleta.
Dos segles després del descobriment la bicicleta, amb el nostre planeta amenaçat pel canvi climàtic i amb una societat malalta de sedentarisme i obesitat, una cosa tan senzilla com la bicicleta pot ser la clau per a un canvi de rumb que millori la salut de la societat i del planeta.
