Des dels primers comunicats respecte aquest nou coronavirus, s’han identificat nombrosos problemes relacionats amb la veracitat de la informació i la forma de comunicar-la. L’allau d’informació, l’aparició de notícies falses, el món hiperconnectat i la llibertat d’expressió a les xarxes socials han promogut la propagació d’informació errònia no contrastada més gran de tots els temps

DANIELA DÍEZ | Article original

Des del moment en què l’11 de març de 2020 el director de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), el Dr. Tedros Adhanom, va declarar com a pandèmia la crisi global causada per la Covid-19, la població mundial ha romàs expectant als avenços científics que ens permetin tornar a l’anhelada “vida normal”. En aquest context, la Covid-19 ha provocat un fenomen inèdit de ciència en temps real en un món hiperconnectat i tecnològic, en què la informació i la desinformació es dissemina encara més ràpid que el mateix virus. Heus aquí dos escenaris que ha encoratjat una impaciència social que demanda respostes immediates.

Per una banda, ens trobem l’escenari científic, sota la mirada de tot el món, transitant una nova era. La magnitud dels fons destinats a la cerca de mètodes diagnòstics, preventius i sobretot per aconseguir un tractament i/o vacuna han comportat que la recerca bàsica i clínica succeeixi simultàniament, a gran velocitat i a quasi tot el món. A Espanya, només el Instituto Carlos III ha aprovat el finançament de 143 projectes de recerca al voltant de la Covid-19 i fins a l’1 d’octubre s’han enregistrat 2.548 assaigs clínics a clinicaltrials.gov. L’estat frenètic d’activitat en la recerca científica, demandada per una societat inquieta i assedegada d’informació, ha exposat la incertesa intrínseca del mètode científic.

Aquells que coneixem com funciona la ciència, sabem que el procés de recerca científica és dinàmic i que allò que avui criem cert demà es pot retractar. És part del desenvolupament del coneixement. Una bona ciència succeeix “poc a poc”, necessita temps per executar-se, validar-se i publicar-se. La pressió per comunicar els resultats al voltant de la Covid-19, amb la immediatesa que la societat (autoritats, mitjans de comunicació, ciutadania en general) exigeix, ha propiciat que el sistema tradicional de publicació científica es sotmeti sense moltes alternatives a un estat de transformació o “revolució”, com l’han anomenat en altres publicacions.

La Covid-19 ha posat de manifest la necessitat de transformar la metodologia de publicació científica, que la mateixa comunitat fa anys que qüestiona. En aquest context, l’acceleració en els processos de peer-review, els repositoris de preprints i open access, han adquirit importància no només en la comunitat científica sinó en aquells que volen comunicar els seus avenços.

Des de l’escenari de la comunicació, el seu rol no ha estat menys desafiant. Des dels primers comunicats respecte aquest nou coronavirus, s’han identificat nombrosos problemes relacionats amb la veracitat de la informació i la forma de comunicar-la. L’allau d’informació, l’aparició de notícies falses, el món hiperconnectat i la llibertat d’expressió a les xarxes socials han promogut la propagació d’informació errònia no contrastada més gran de tots els temps. Per una banda, el desconeixement de la població respecte a la incertesa del mètode científic, i els recursos d’open science i preprints, que han estat un avantatge en la comunitat científica i accessible per a la ciutadania, han estat alhora una espasa de doble fil, ja que un accés sense criteris establerts ha promogut la comunicació i difusió de resultats amb evidència poc concloent.

Davant d’aquesta realitat, els experts de la comunitat científica i els professionals que la comuniquen tenen la gran responsabilitat de ser capaços de proporcionar a la població la informació objectiva basada en proves que contribueixin a millorar els seus coneixements al voltant de la malaltia en particular i de la ciència en general. Alguns articles i reunionshan emfatitzat la importància de que els comunicadors col·laborin amb els científics i que aquests siguin sincers sobre les limitacions.

En aquesta era digital és evident el potencial dels mitjans de comunicació i les xarxes socials per a la difusió i intercanvi d’informació en temps real. Les xarxes socials han demostrat ser un bon canal per socialitzar la recerca entre institucions, autors, lectors, especialistes i, per descomptat, amb la ciutadania. Tanmateix, encara queden aspectes per analitzar per tal de millorar la comunicació científica en aquests temps d’hiperconnexió. No podem oblidar que un dels grans desafiaments ha estat, és i seguirà sent durant un temps, cobrir la ciència –polèmica- dels tractaments farmacològics i vacunes. En aquest aspecte, i en els anteriors, segueixo apostant per treballar en una cultura que faci que tots entenguem com funciona la ciència.

En aquest marc, la Fundació Dr. Antoni Esteve organitza el pròxim 1 de desembre ‘La ciència impacient durant la Covid-19’, una jornada moderada per la periodista Núria Jar en què analitzaran els errors i desafiaments de la comunicació en la recerca farmacològica de la Covid-19.