Des del 2012, l’ingrés d’alumnes ha caigut cinc punts percentuals respecte a la població de 18 anys
Catalunya ha passat en sis anys de la cinquena a la novena comunitat autònoma en proporció d’universitaris
VERA SACRISTÁN | Artículo original
Cada any, per aquestes dates, es torna a parlar dels preus de les matrícules universitàries. Aquest any, a més, les taxes han sigut objecte de preguntes al Congrés dels Diputats i al Parlament de Catalunya, en què s’ha posat en qüestió el model instaurat el 2012. Els mitjans de comunicació han tornat a recordar-nos que, des del curs 2012-2013, Catalunya és la comunitat autònoma amb els preus més alts de tot l’Estat, i que matricular-se a la universitat pot arribar a costar més del triple a Catalunya que en qualsevol altra comunitat autònoma.
Uns partits polítics estan a favor de mantenir els preus actuals (congelats de nou per al pròxim curs 2018-2019) i d’altres demanen, en canvi, que s’abaixin. També ho reclamen els rectors de les universitats i les associacions d’estudiants. A més, existeixen dos acords del Parlament que insten el Govern a reduir els preus de manera substancial, en un percentatge de fins al 30%. La Generalitat respon a aquestes reivindicacions que els preus alts ja es queden compensats pels descomptes que es coneixen sota el nom de beques equitat. I, mentrestant, una part de la ciutadania es pregunta, com a mínim, què pot justificar preus tan diferents per cursar els mateixos estudis en condicions molt similars. I l’única resposta possible és que cada govern autonòmic dedica els diners públics a unes coses o unes altres en funció de les seves prioritats polítiques.
Ara que ja han passat uns quants anys, comença a ser hora d’analitzar amb dades objectives quins efectes ha tingut sobre la matrícula el sistema de preus universitaris implantat el 2012, després que el Ministeri d’Educació ordenés reduir la despesa educativa.
Treball escàs, més estudis
Al començar la crisi econòmica el 2008, el nombre de persones que es matriculava a la universitat a Catalunya per cursar estudis de grau va començar a créixer en relació amb la població en edat d’accedir a la universitat: 18 anys. En tan sols quatre cursos, la proporció va augmentar vuit punts percentuals. Es tracta d’un fenomen conegut: quan el treball escasseja, les persones joves i les seves famílies reaccionen incrementant la seva formació. En part, perquè el cost d’oportunitat disminueix, és a dir, perquè cau l’expectativa dels ingressos que l’estudiant deixa de percebre pel fet d’estudiar en comptes d’inserir-se al mercat laboral. En part, perquè formar-se més incrementa les possibilitats de trobar una feina, així com la qualitat d’aquesta.
El creixement de l’accés a la universitat pública es va truncar el curs 2012-2013, coincidint amb el canvi sobtat del sistema de preus universitaris, malgrat que la crisi, en aquell moment, continuava ben vigent. Sis anys més tard, el nombre d’estudiants que accedeixen a les universitats públiques a Catalunya ha caigut gairebé cinc punts percentuals respecte de la població de 18 anys.
Una cosa queda clara: des del curs 2011-2012, l’accés a la universitat pública no evoluciona en paral·lel a la població catalana de 18 anys. Coincidència no implica causalitat, però ara per ara no disposem d’una explicació millor per a aquest canvi de rumb que la de l’increment dels preus. D’altra banda, aquesta seria una explicació clàssica en economia de mercat: quan els preus pugen, la demanda baixa.
Catalunya, l’exemple més clar
Quan es compara aquesta evolució amb la del conjunt d’Espanya, es reafirma la sospita que els alts preus de les universitats públiques catalanes poden ser la causa d’aquest comportament. Just abans del canvi del sistema de preus, Catalunya era la cinquena comunitat autònoma amb més estudiants universitaris en proporció amb la seva població de 18 anys i se situava 1,3 punts percentuals per sobre de la mitjana del conjunt d’Espanya. Tan sols sis anys més tard, ha caigut a la novena posició i ara es troba per sota de la mitjana espanyola.
Això no pot ser bo per desplegar una economia forta en desenvolupament i innovació, més basada en el coneixement, la ciència i la tecnologia i menys dependent del turisme, els serveis o, pitjor encara, de l’especulació financera. Cal corregir aquesta situació, i cal fer-ho urgentment, perquè els estudiants que accedeixen a la universitat avui no podran aportar els fruits de la seva formació al sistema econòmic i productiu fins al cap d’un cert nombre d’anys. En aquest àmbit, doncs, les decisions que es prenen avui només començaran a donar resultats d’aquí a uns anys. I ja anem amb massa retard.
L’autora d’aquest article forma part de la Xarxa de Científiques Comunicadores.
