CARLOS DIEGO IBÁÑEZ ARIAS* | Article original
Enrere van quedar aquells temps en què la xarxa social TikTok era quelcom més que un huracà de balls virals. Ha sabut madurar, deixant enrere el concepte que només és una plataforma per exposar-se i lluitar pels likes sense lliurar contingut, només entreteniment. Actualment, és un gresol d’oportunitats. L’entreteniment es manté però ara revestit, en molts casos de continguts importants. I definitivament, és un dels pocs llocs on realment podrem aconseguir l’atenció dels adolescents captius. El 68% de l’anomenada generació Z, la que va néixer després del 2000 i que suposa el 34% de la població mundial, es troba en aquesta plataforma. El 2021, TikTok va tancar amb 656 milions d’usuaris, i ja es preveu que arribarà als 800 milions el 2023, segons Insider.
TikTok és una xarxa social molt particular. A més de basar-se exclusivament en la presentació de vídeos amb una extensió màxima de tres minuts, es diferencia d’altres (com Twitter, Facebook o Instagram) perquè prioritza el contingut que pugui interessar l’usuari sense importar d’on vingui (normalment veurem vídeos de comptes mai vistos per nosaltres). Tal és l’interès pel format d’aquesta xarxa social que Instagram i Facebook busquen imitar-lo.
D’acord amb Clara Nellist, una investigadora que treballa al CERN i que divulga a través d’aquesta xarxa social, TikTok gaudeix entrant en el món de les persones i trobant allò que els hi agrada en poc temps: si és ciència, ciència els mostrarà.
Des dels seus inicis a la Xina, la plataforma té una gran varietat d’eines, principalment aquelles que s’associen amb tendències virals (sons, filtres i l’eina d’edició/gravació de vídeo principalment) i que són utilitzades per molts usuaris i premiades per l’aplicació. Les persones que es dediquen a la comunicació científica poden adaptar el seu to i llenguatge divulgatiu amb tot allò que presenta l’aplicació, però la més utilitzada és el filtre de pantalla verda, que enganxa una imatge com a fons i sobre el qual es dona una explicació.
“Ara per ara, els consumidors ja no distingeixen entre mitjans sinó entre continguts”, explica Magdalena Trapiella, directora de màrqueting de Mediacom Spain. Aquest format “ha de transmetre amb precisió la ciència, però també ha de ser entretingut i abordar el tema amb matisos i sensibilitat”, escriu la periodista especialitzada en benestar Rina Raphael. També afegeix Clara Nellist que l’audiència té una capacitat d’atenció molt curta i, per tant, és preferible un vídeo de quinze segons sobre un de tres minuts.
L’aparició d’articles científics sobre l’ús de TikTok (aquí, aquí, aquí i aquí) mostra, d’acord amb una publicació de la revista Frontiers in sports and active living, que “l’extensió i popularitat de la plataforma […] té el potencial per ser una font d’informació biomèdica en la població adolescent”. Això es va veure reforçat per la pandèmia de la SARS-CoV-2, des de les dues cares d’una xarxa social: per part del creador de contingut i per part del consumidor.
Clara Nellist, per exemple, ja es dedicava a activitats de divulgació científica per a escolars, però la pandèmia va cancel·lar tota mena d’activitat presencial i llavors es va centrar en les xarxes, específicament TikTok, per continuar amb la divulgació.
Des de l’altra banda, les persones necessitaven trobar una font confiable d’informació. Un article del Journal of Microbiology and Biology Education lliura una clau: “L’augment de l’ús de les xarxes socials durant les pràctiques de distanciament social durant la pandèmia de la COVID-19 va emfatitzar el valor i el poder de comunicació científica efectiva a través de les pròpies xarxes socials”.
Però no tot són avantatges. Donat que qualsevol persona pot pujar continguts a les xarxes socials, hi ha moltíssims creadors que fan viral la desinformació. En un article del The New York Times sobre la desinformació a TikTok assenyalen que també es troba la “cientifització”, un terme que els desacreditadors (científics i divulgadors que responen als desinformadors) fan servir per descriure com els creadors de pseudociència utilitzen un llenguatge que sembla científic per opinar sobre temes de salut, seleccionen estudis per recolzar afirmacions falses o citen investigacions que semblen rellevants, però que no ho són.
Un bon estímul per a comunicadors i científics que es vulguin endinsar en el món de les xarxes socials podria ser precisament rebatre afirmacions enganyoses comentant quina és realment la posició de la ciència envers un tema d’actualitat. Aquest subgènere és molt popular a TikTok en aquests moments.
Un article que va estudiar l’impacte de les vacunes contra la COVID-19 ho resumeix així: “Aquestes tendències s’han de considerar per planificar intervencions que promoguin la vacunació (o una altra activitat biomèdica) entre els adolescents”.
Convé tenir clar que TikTok no és una xarxa social per fer networking o per promocionar un article recentment publicat. Deixem aquestes tasques a Linkedin o a Twitter. Aquesta altra plataforma, pel seu abast, les eines i la diversitat de llenguatges comunicacionals que fa servir, pot ser una porta per mostrar al món, i en concret els més joves, el dia a dia dels protagonistes de la ciència. Per tal d’arribar a aquestes noves generacions és inevitable utilitzar el seu llenguatge i les seves vies de comunicació. És l’única forma perquè els adolescents sàpiguen que darrere de la ciència hi ha persones normals i corrents amb molt per explicar.
Carlos Diego Ibáñez Arias és divulgador científic xilè, màster en comunicació científica per la Universitat Pompeu Fabra, llicenciat en Biologia i professor de la Pontificia Universidad Católica de Xile. Té el seu canal CIENCIACERCA (@ciencia.cerca) a Instagram i TikTok.
