Si l’horitzó en salut és treballar per una medicina col·laborativa i humana, que implica diàleg amb el pacient i la transmissió de missatges comprensibles, és important que el pacient pugui entendre almenys el diagnòstic i el tractament del seu informe, i que la llengua i els aspectes comunicatius i de redacció formin part de la formació dels professionals de la medicina
ROSA ESTOPÀ | Article original
Un informe mèdic és un text escrit per un professional de la medicina sobre el procés assistencial d’un pacient en el qual es descriuen processos, proves i observació amb l’objectiu d’arribar a un diagnòstic i a un tractament adequats. Els informes mèdics, que són fragments de la biografia d’una persona, són documents però molt complexos. La principal complexitat radica en el destinatari. Qui és el destinatari d’un informe mèdic? Per llei, és el pacient, però moltes vegades el professional sanitari escriu l’informe pensant més amb un altre professional o, fins i tot, en ell mateix, que amb el pacient. L’informe a més també pot tenir un destinatari legal, administratiu i documental. Molts destinataris amb formacions diferents i amb necessitats diferents, cosa que el fa molt difícil d’escriure. A més, cal tenir en compte que hi ha altres condicionants que el fan complex com l’estructura, el temps que es disposa per escriure’l, els recursos que es tenen per escriure’l i, fins i tot, el valor que se li dona entre els professionals de la salut.
Tanmateix, si ens posem en la pell d’un pacient a qui se li dona un informe mèdic moltes vegades en un sobre tancat, tot i que cada vegada més de manera digital, el primer que fa és obrir-lo i llegir-lo, però no entendre moltes parts de l’informe. De fet, són molts els qui han tingut l’experiència de rebre un informe mèdic, després o durant un procés assistencial, llegir-lo i no entendre’n la majoria o una bona part del contingut, o entendre el contrari. I no obstant això, el pacient, desemparat, ho vol entendre, i ho ha d’entendre, perquè aquell text parla sobre la seva malaltia o molèstia. Llavors comença a cercar per Internet les respostes als seus dubtes i/o pregunta a persones del seu entorn, però no sempre rep les respostes adequades. D’aquesta manera, l’angoixa i el sentiment d’estar perdut entre les lletres sovint no desapareixen, sinó que se solen incrementar.
Ara bé, si l’horitzó en salut és treballar per una medicina col·laborativa i humana, que implica diàleg amb el pacient i la transmissió de missatges comprensibles, és important que el pacient pugui entendre almenys el diagnòstic i el tractament del seu informe, i que la llengua i els aspectes comunicatius i de redacció formin part de la formació dels professionals de la medicina. A comunicar bé se n’aprèn, no és un habilitat innata que tens o no tens.
Investigadors del Instituto de Lingüística Aplicada IULATERM de la Universitat Pompeu Fabra van elaborar el llibre L’informe mèdic: com millorar-ne la redacció per facilitar-ne la comprensió, un nou Quadern de la Fundació Dr. Antoni Esteve que ofereix eines i recursos per redactar uns informes mèdics més comprensibles. L’objectiu de l’obra és conscienciar els professionals de com són els informes reals des del punt de vista de la llengua. Quins són els elements de llengua que obstaculitzen la comprensió.
Amb aquesta premissa, el llibre està estructurat en set capítols. Cadascun d’ells tracta un aspecte clau de la redacció dels informes mèdics. De cada tema s’ofereix una introducció general del fenomen, exemples de fragments d’informes mèdics reals, recomanacions i consells concrets, casos pràctics reals amb les solucions als casos proposats i bibliografia. El llibre ofereix molts exemples i exercicis extrets d’informes mèdics reals de diversos centres hospitalaris que han estat anonimitzats.
Estructura del Quadern
En el primer capítol, Elisabet Llopart-Saumell, de la Universitat d’Alacant, i Iria da Cunha, de la Universidad Nacional de Educación a Distancia, parlen dels aspectes textuals de l’informe mèdic. En el segon capítol es desenvolupa el tema de la comprensió real dels informes mèdics per part dels pacients. El signen Ona Domènech-Bagaria, de la Universitat Oberta de Catalunya; Laia Vidal-Sabanés, de la Universitat Pompeu Fabra i la pròpia Rosa Estopà. En el tercer capítol, Estopà i M. Amor Montané, de l’Institut d’Estudis Catalans, aborden la terminologia que s’usa en els informes mèdics. El capítol quart es dedica a les abreviacions, ja siguin abreviatures, sigles o símbols i el desenvolupen Jorge M. Porras-Garzón, de la Universitat Pompeu Fabra, i Vidal-Sabanés.
El capítol cinquè, a càrrec de Mercè Lorente, de l’Institut de Lingüística Aplicada, i d’Òscar Pozuelo, investigador del grup IULATERM, focalitza els aspectes sintàctics dels informes. Signat per Elisabet Llopart-Saumell i Yingfeng Xu, del ESIC Business & Marketing School, el sisè capítol aborda els aspectes pragmàtics, com ara els connectors i el tractament personal que es fa servir en els informes per referir-se al pacient. Finalment, Jorge Vivaldi, investigador també del IULATERM, s’ocupa en el darrer capítol dels errors ortotipogràfics i les seves conseqüències.
Es tracta, doncs, d’una mirada lingüística de l’informe mèdic. Si els professionals fan un ús adequat de la llengua i segueixen unes recomanacions bàsiques d’escriptura clara i diàfana, els informes mèdics poden ser més entenedors, no només pels pacients, sinó també per altres professionals i pels programes de tractament i recuperació de la informació, tal com es va demostrar en diversos estudis amb pacients realitzats en el marc del projecte JUNTS-RECERCAIXA i també en la tesi doctoral de Laia Vidal sobre “La terminologia en els textos mèdics per a pacients: el cas d’una comunitat virtual de dones amb càncer de mama” (IULATERM). En aquest procés, la tecnologia i els programes d’assistència a la redacció hi han de jugar un rol decisiu. Aquest és el tema de la tesi doctoral d’Alejandra López (IULATERM).
