El fenomen de la luminescència va donar lloc de forma indirecta al descobriment de la radioactivitat
ADELA MUÑOZ PÁEZ | Article original
Una amiga que acaba de tornar de Jamaica m’ha parlat del meravellós que ha sigut veure cada nit com les cuques de llum ‘encenien’ el bosc que envoltava casa seva com si es tractés d’un gran arbre de Nadal. El seu relat em va recordar que un fenomen similar observat al mar va ser el que va donar lloc de forma indirecta al descobriment de la radioactivitat. La luminescència és una propietat rara en els animals terrestres però habitual en els éssers marins, especialment en els que viuen a les regions abissals.
Tot i que la brillantor del mar durant la nit havia fascinat els mariners des de l’antiguitat i fins i tot Aristòtil se n’havia fet ressò, un dels primers científics que es va interessar per la luminescència va ser Antoine Cesar Becquerel, enginyer militar de l’exèrcit francès que va estar a Espanya durant la invasió napoleònica. El final de l’imperi va tancar la seva carrera militar i a partir de llavors es va dedicar a la ciència com a professor de física al Museu Nacional d’Història Natural. La seva primera trobada amb els éssers luminescents va tenir lloc el 1830, durant un viatge a Venècia en què va tenir l’oportunitat de contemplar la brillantor nocturna del mar. Tot i que ell es va dedicar a estudiar l’electricitat, acabada de descobrir, va transmetre al seu fill Edmond la seva fascinació pels processos d’emissió de llum i aquest es va dedicar a estudiar-los.
Premi Nobel de Física el 1903
No obstant, va ser el seu net Henri Becquerel, professor de física al museu, com el seu pare i el seu avi, el membre de la família que va assolir més notorietat després de descobrir uns llamps misteriosos emesos per les sals d’urani que Maria Sklodowska-Curie va batejar com a “radioactivitat” el 1898. Aquesta és la radiació alfa, beta o gamma produïda de forma espontània per la descomposició dels nuclis atòmics i no té res a veure amb els fenòmens de luminescència estudiats pels Becquerel. Pel descobriment de la radioactivitat, fet de forma casual quan Henri estudiava la luminescència de les sals d’urani, que van resultar ser a més radioactives, va obtenir el premi Nobel de Física juntament amb Marie i Pierre Curie el 1903.
‘Luminescència’ és el terme general que descriu els fenòmens d’emissió de llum freda per una substància després d’obtenir l’energia d’una altra font. Si aquesta font d’energia és una descàrrega elèctrica, es denomina ‘electroluminescència’; si és una altra llum, es diu ‘fotoluminescència’, que engloba, entre altres fenòmens, el que dona lloc al làser. Si la font d’energia és una reacció química, es tracta de ‘quimioluminescència’. Quan aquest fenomen es dona en els éssers vius, es denomina ‘bioluminescència’, malgrat que el seu origen sol ser una reacció química, és a dir, sol ser quimioluminescència.
Tant en les cuques de llum com en els microorganismes que causen la brillantor nocturna del mar, la llum es produeix per reacció de l’oxigen amb una molècula derivada de la clorofil·la, la satànica, catalitzada per l’enzim luciferasa. Malgrat que els dos noms ens remeten a Llucifer, l’emissió de llum no és en absolut perversa; és una eina molt útil. La llum blavosa emesa pels éssers que viuen en zones abissals és l’únic que trenca la solitud i foscor absoluta en la qual viuen; se suposa que la utilitzen per comunicar-se.
Esclats produïts per algues unicel·lulars
Molt més cridaners són els anomenats ‘mars d’Ardora’, esclats produïts en zones pròximes a la costa per algues unicel·lulars denominades ‘noctiluca’ quan hi ha una pertorbació a l’aigua, per exemple quan un bot en talla la superfície o les ones trenquen a la platja. Pel que sembla, les noctiluca utilitzen la luminescència com a mecanisme de defensa. Des que el 1915 es va començar a registrar la seva existència, s’han detectat centenars de vegades. El mar més gran d’Ardora va ser detectat via satèl·lit el 1995 a prop de les costes de Somàlia; tenia 50 quilòmetres d’ample i 250 de llarg. Durant l’estiu de 2018 s’ha observat a les costes gallegues, especialment a la platja de Muxía. La bioluminescència és també responsable dels llums emesos per fongs i bacteris de la carn en descomposició, els coneguts focs fatus dels cementiris.
La ‘llum satànica’ emesa pels mascles de les cuques de llum té per objectiu seduir les femelles. No és estrany, ja que la contemplació dels tènues llums que brillen de forma intermitent és un dels espectacles més bonics que podem contemplar, fins al punt que els llums que adornen els arbres de Nadal intenten imitar-les, perquè són la millor manera d’enviar i rebre un missatge de pau i felicitat a les festes que ara celebrem.
L’autora d’aquest article forma part de la Xarxa de Científiques Comunicadores.
