Més enllà de deixar de prohibir la venda cal aprofitar els aprenentatges obtinguts amb el consum de tabac i alcohol, així com de les experiències de regulació del cànnabis portades a terme en altres regions del món
MARIBEL PASARÍN RUA | CARME BORRELL | Article original
La setmana passada el partit polític “Más País” va portar al Congrés dels Diputats una proposició per adequar la normativa espanyola sobre el cultiu, la comercialització i el consum del cànnabis. Des de la perspectiva de la salut pública aquesta regulació hauria de tenir en compte les conseqüències que pot generar el consum d’aquesta substància, tant en la salut com les que es deriven del seu mercat il·legal. El consum de cànnabis no és irrellevant, per exemple, a Espanya, segons l’enquesta EDADES 2019-20, en el grup entre 15 i 64 anys el 14,6% dels homes i el 6,3% de les dones van declarar haver consumit en el darrer any, essent la droga il·legal més consumida. Freqüentment és un consum experimental o puntual, però una part de persones consumidores desenvolupen problemes per consum habitual, perllongat en el temps i/o de quantitats elevades. Els problemes associats al consum poden ser físics (ex.: problemes respiratoris, accidents de trànsit), mentals (ex.: dependència, símptomes psicòtics) o socials i econòmics (ex.: abandó escolar, producció laboral insuficient, problemes legals). Aquests efectes són més probables si el consum s’inicia en l’adolescència. El fet que l’accés a la substància sigui freqüentment a través d’un mercat il·legal comporta altres conseqüències afegides, d’igual o més importància, com la falta de control de qualitat i composició del producte o les accions delictives per obtenir-lo, que poden anar lligades a la violència i corrupció que els mercats il·legals comporten. L’impacte de les conseqüències negatives per a la salut en general, així com dels problemes de seguretat, no estan exempts de presentar un patró de desigualtat social, essent les persones sòcio-econòmicament més desafavorides les que en pateixen més.
Per tant, cal prevenir o retardar l’edat d’inici del seu consum, intentar que el consum ocasional no passi a ser regular i oferir tractament a qui fa un consum problemàtic. La regulació hauria d’anar més enllà que deixar de prohibir la venda, i cal aprofitar els aprenentatges obtinguts amb el consum de tabac i d’alcohol, així com de les experiències de regulació del cànnabis realitzades en altres regions del món, tot i que encara no es té un coneixement molt ampli dels seus impactes i caldria ampliar la recerca científica.
Considerem adequat revisar i modificar la situació actual, però cal fer-ho tenint en compte la salut de la població i l’equitat. Cal que la regulació contempli qüestions sobre: 1) la producció, no facilitant un mercat basat en la maximització de beneficis, així com el tipus de productes i la seva composició; 2) els preus i l’accés, restringint segons l’edat (majors de 18 anys), en horaris, etc.; 3) la prohibició de publicitat, promocions i patrocinis; 4) assegurar la prevenció, el tractament, els sistemes d’informació per monitoritzar l’impacte en salut i la recerca, i 5) els sistemes de control i els recursos que es requeriran per la bona aplicació de la normativa.
En el cas de l’alcohol i del tabac, s’ha hagut de treballar molt intensament per avançar en les restriccions de la regulació necessàries per reduir l’impacte negatiu en la salut. En el cas del cànnabis, partint de la regulació molt restrictiva actual, caldria relaxar les restriccions de forma més controlada, preveient una regulació que pugui anar modificant-se en funció dels resultats en la salut col·lectiva.
Considerem necessari que, previ a l’aprovació d’un canvi regulatori sobre el cànnabis, s’apliqui una metodologia internacionalment reconeguda, l’Avaluació d’Impacte en Salut, que té per objectiu avaluar com afectarien a la salut els canvis normatius i, per tant, poder ajustar la nova regulació en funció dels resultats obtinguts. Un canvi d’aquest estil requerirà també que s’acompanyi, des de l’inici, de comunicació a la població amb campanyes d’educació en salut dissenyades des d’institucions de salut pública.
I fora bo que les societats científiques i organismes de salut pública, tant nacionals com internacionals, aprofundeixin en aquest tema i aportin arguments sòlids que es puguin tenir en compte en el debat actual.
Maribel Pasarín Rua és doctora en salud pública y Carme Borrell, doctora en salud pública i membre de la Xarxa de Científiques Comunicadores.
