ConchaRecomanem

Concepción Ibáñez Escobar (Canet de Mar, 1926 – Barcelona, 2022) coneguda com Concha Ibáñez, fou una pintora i gravadora contemporània.

Dedicada al paisatgisme, va pintar terres de diverses comarques de Catalunya, de Castella, d’Andalusia, de les Balears i les Canàries, de Venècia, de Grècia i del Magreb, de Cuba i de Nova York.

Les seves il·lustracions a l’oli o al gravat acompanyaren obres d’escriptors com Baltasar Porcel, Miquel de Palol i Felip, Marta Pessarrodona, Cesáreo Rodríguez-Aguilera o Josep Maria Carandell i Robusté.

Nascuda a Canet de Mar, ben aviat la família es traslladà a Barcelona, on Ibáñez estudià pintura amb el pintor Josep Oriol Baqué Mercader, i posteriorment pintura, gravat i dibuix a l’Escola de la Llotja amb artistes com el pintor Francesc Labarta, freqüentant els ambients de l’època al Cercle Artístic de Sant Lluc.

La primera mostra pública de les obres de Concha Ibáñez va ser en una exposició solidària per ajudar les famílies dels presos polítics, a finals de la dècada dels quaranta. Després de diverses estades a diverses ciutats d’Itàlia, Madrid i París, el 1960 va exposar individualment a la sala Jaimes de Barcelona, i amb posterioritat a la sala Abril de Madrid, i ens anys successius a diverses galeries de Girona, Figueres i Cadaqués, Lleida, Tarragona, Sitges i Barcelona, Palma de Mallorca, Sant Sebastià, Madrid, Milà (Itàlia), Viena (Àustria), Brusel·les (Bèlgica), La Havana i Holguín (Cuba) i Nova York (Estats Units d’Amèrica). La seva obra es troba a diversos museus, entre els quals el MACBA.

Va exposar (1962-1969) i va ser membre del patronat organitzador del Saló de maig de Barcelona, de 1966 a 1969. Va presentar les seves obres al Saló femení d’art actual. Ha rebut diversos premis, entre els quals el primer Premi de Pintura Ciutat de L’Hospitalet (1966); el segon Premi de la Diputació de Girona (1967); el tercer premi de Pintura Hidalgo de Caviedes al Concurs Rafael Zabaleta, de Jaen (1973); el Premi de Pintura Donart (1995); i el Premi d’Arts Plàstiques del Museu de la Marina de Vilassar de Mar (1997). El 1992 va ser convidada a participar amb un grup d’artistes catalanes en el II Festival Internacional de Dones, a Bangkok. El 1999 va inaugurar la mostra “El segle de les dones a la Mediterrània”, organitzat per l’Institut Català de la Dona.

Concha Ibáñez ocupà un lloc destacat entre les artistes plàstiques més representatives de la seva generació, com ara Emília Xargay, Maria Assumpció Raventós, Maria Girona o Montserrat Gudiol. Ha format part del grup SOM 7 en l’Associació de Dones Artistes de Catalunya, juntament amb Claude Collet, Teresa Costa-Gramunt, Lluïsa Garcia-Muro, Adelaida Murillo, Carme Riera i Núria Tortras.

La seva obra té un estil propi. En paraules del periodista i crític Josep Maria Cadena: “Concha Ibáñez és una paisatgista perquè desitja entendre el món en el seu conjunt. Podria representar altres aspectes de la vida col·lectiva, però en la seva visió anímica de diversos paisatges aconsegueix expressar la seva voluntat solidària. Observa, sent i sintetitza al màxim perquè la força de la bellesa obri camins que portin al concepte de concòrdia”. Daniel Giralt-Miracle ha titllat la seva pintura de “síntesi d’espai, llum, terra, natura i arquitectura dins d’un tot ben travat i sensible als trets propis de cada indret”. Per Baltasar Porcel, “Conxa Ibáñez, pintora de paisatges, gairebé mai no pinta un paisatge: es serveix d’uns accidents geogràfics per esteoritzar la seva personal concepció estètica i anímica”.

Segons el crític Cesáreo Rodríguez-Aguilera, “amb la seva parsimònia i la seva seguretat, Concha Ibáñez ha anat perfilant amb caràcters propis les formes i els signes; ha enriquit la matèria, ha donat solidesa al sentit arquitectural de la seva pintura, ha conjugat el color amb moderació i amb audàcia”. Santos Torroella ha considerat que Ibáñez “practica el tacte i la geometria de l’art de pintar amb un fervor infreqüent, amb una clara distinció que fa que en les seves obres tot sigui límpid i serè, clar i precís però, al mateix temps, suau i amb estima, més acaronat dolçament que com plàsticament presoner en la seva estricta captació”.

El crític Josep Corredor Matheos va considerar que “Concha Ibáñez ha anat unint, amb el temps, dos processos que semblen contradictoris: el d’una progressiva abstracció i el d’una concreció major cada dia, amb l’enfocament d’una parcel·la concreta de la realitat”. Al Diccionari Ràfols se sintetitza l’estil de Concha Ibáñez: “la seva obra, dedicada especialment al paisatge, està feta de solituds i silencis, resolta amb senzillesa i acolorida amb dolçor, desplegant formes amb matisos amb una captivadora sensibilitat poètica. El mateix es pot afirmar dels seus gravats, en què la subtil gradació de grisos s’alia amb un sentit de la forma, invariablement sobri i candorós.”