Sobre la fe ingènua en la ciència, les seves manifestacions i els problemes que ocasiona

GONZALO CASINO | @gonzalocasino | gcasino@escepticemia.com | www.escepticemia.com

La ciència viu dies esplendorosos, d’una esplendor que mou l’adoració als seus nombrosos fidels i que casa molt malament amb la actitud científica genuïna. El prestigi de la ciència és fins i tot més gran entre els seus nous adeptes que entre els autèntics i més ferms científics. Mentre aquests últims són conscients de les grans limitacions del coneixement científic i de les dures exigències de la investigació rigorosa, la legió de seguidors ingenus confonen la ciència amb el cientificisme, creient que és ciència tot allò que tingui aparença de ser-ho.

Aquest fenomen de mitificació i mistificació de la ciència té múltiples manifestacions. Cientificisme és, per exemple, creure que la ciència pot oferir i ofereix respostes a qüestions que se li escapen, com ara la predicció de crisis econòmiques o socials, o aspectes de l’experiència humana que no es poden mesurar fàcilment, en particular les experiències mentals. És creure ingènuament que un escàner pot llegir la ment o que les sofisticades imatges dinàmiques del cervell ens estan mostrant emocions i sentiments complexos, com l’amor o la lleialtat, i que això permet entendre’ls científicament. I, en general, és fer servir la ciència fora dels dominis en què els seus mètodes es poden aplicar amb garanties.

El cientificisme és també moneda corrent a la mala ciència. Entre els cada cop més nombrosos estudis inservibles per defectuosos i intranscendents, abunda l’ús d’estimacions estadístiques i altres eines matemàtiques sense solta ni volta, de manera inapropiada o on no són necessàries, simplement per donar-los més aparença científica. La complexitat innecessària, que no aporta res més que soroll i pompositat, és una altra característica de l’actitud cientifista d’alguns autors que se les donen de científics sense ser-ho cabalment. Aquestes pràctiques, relacionades amb l’actual pressió per “publicar o perir” en l’àmbit acadèmic, acaben inflant la bombolla del cientificisme.

Una altra nota reveladora del cientificisme és la manca de consideració de la incertesa dels resultats de moltes investigacions. Això es manifesta, per exemple, quan es donen per definitius resultats que procedeixen de pocs estudis, realitzats sense prou rigor i que a més poden ser contradictoris. La il·lusió de creure que aquests estudis aporten respostes satisfactòries, sobretot quan són qüestions complexes, és pròpia d’una mentalitat cientificista. Abunda en les ciències socials i en la investigació de qüestions sobre estils de vida i l’alimentació, que solen ser massa complexes i donen lloc a notables cops d’opinió, com el paper dels greixos i el sucre a la salut.

Aquesta confiança ingènua en la ciència, que confon el coneixement científic amb la seva vestidura externa, està sent aprofitada per tota mena de mercaders i publicistes per vendre els seus productes o serveis. Tot el que soni a ciència es ven millor i ajuda que el cientificisme es vagi infiltrant i calant a la ciutadania, que es va fent una idea distorsionada del que és i no és ciència.

Bona part d’aquestes manifestacions cientificistes tenen a veure amb la manca de comprensió de la ciència com un procés de reducció progressiva de la incertesa i com un tipus de coneixement amb uns límits estrets del que escapen moltes de les qüestions que ens interessaria conèixer. La ciència només pot oferir respostes per a unes poques preguntes i, a més, les seves respostes són probabilístiques i provisionals, encara que unes més que les altres.

Tot i que el concepte de cientifisme s’ha associat generalment a un excés de purisme, menyspreant el coneixement de les humanitats i altres activitats, l’excés de relaxació en què gairebé tot s’hi val com a ciència no és sinó l’altra cara de la mateixa moneda. I amb aquesta moneda d’or fals del cientificisme és que estem comprant i venent massa coses en aquests temps.

Autor
Gonzalo Casino és periodista científic, doctor en medicina i professor de periodisme a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Ha estat coordinador de les pàgines de salut del diari El País durant una dècada i director editorial d’Edicions Doyma / Elsevier. Publica el bloc Escepticemia des de 1999.

———————————–

Columna patrocinada per la Fundació Dr. Antoni Esteve en col·laboració amb IntraMed.