Sobre els biaixos cognitius a la llum de l’evolució i la seva irracionalitat
GONZALO CASINO | @gonzalocasino | gcasino@escepticemia.com | www.escepticemia.com
El concepte de biaix es pot il·lustrar amb la imatge d’una diana de tir en la qual diversos trets apareixen agrupats no al centre sinó en un lloc perifèric. Un biaix és, efectivament, una desviació, ja sigui en el tir o en el judici. Els anomenats biaixos cognitius serien, per tant, desviacions del judici humà a l’hora de prendre decisions, com si l’escopeta del raciocini estigués torta i produís sistemàticament dianes allunyades d’una decisió racional. El fet que els humans tinguem tendència a fallar el tir en la mateixa direcció que enjudiciar els fets apunta que l’escopeta ja ens ve torçada o esbiaixada de fàbrica.
La identificació, fa mig segle, d’alguns biaixos cognitius per part dels psicòlegs Daniel Kahneman i Amos Tversky va fer trontollar la idea que som éssers racionals quan pensem i prenem decisions. Mitjançant enginyosos experiments, van identificar biaixos com el de confirmació, la tendència general a donar crèdit a la informació que confirma les nostres creences i a descartar la que les contradiu. O el que van anomenar heurísitica de disponibilitat, la tendència a donar més pes a la informació que recordem més fàcilment, per ser més recent o impactant. O l’anomenada aversió a la pèrdua, un biaix que ens porta a donar més importància a les pèrdues que als guanys equivalents.
A mesura que es coneixen millor els biaixos cognitius, més clar va quedant que aquestes maneres de pensar poden ser un problema a l’hora de gestionar informació complexa com la del món actual. Tanmateix, observats sota la llum de la teoria de l’evolució, potser la teoria científica més polivalent, aquests biaixos poden haver contribuït a la nostra supervivència com a espècie. Així, per exemple, l’aversió al risc i l’heurística de disponibilitat ens poden haver ajudat, respectivament, a evitar amenaces i prendre decisions ràpides i eficients en situacions crítiques.
La llarga llista de biaixos cognitius que podem veure a la Viquipèdia permet entreveure alguns tipus de limitacions del nostre pensament ràpid. Els emprenedors John Manoogian III i Buster Benson han creat el Cognitive Bias Codex, un diagrama circular hipertextual que ordena 188 biaixos cognitius en quatre grans categories. La classificació, encara que no té consens o aval en la comunitat científica, agrupa els biaixos al voltant de quatre mancances: de memòria, d’informació, de significat i de temps.
Com que la nostra memòria no pot emmagatzemar-ho tot, tendim a seleccionar els records de més càrrega emocional, a reduir els successos als elements clau i a descartar allò específic per generalitzar més fàcilment. Com que hi ha massa informació, prioritzem allò que crida l’atenció, el que és estrany, allò que és divertit, el que canvia, el que confirma les nostres creences i els defectes dels altres (veiem la palla a l’ull aliè abans que al propi). Davant de la manca de significat, tendim a trobar patrons i a crear històries explicatives, a omplir amb estereotips, a simplificar les dades i els números per manejar-los millor i a projectar cap al futur i al passat allò que pensem avui. I, com que necessitem actuar ràpid, preferim la informació senzilla a la complexa i allò que ens facilita preservar el nostre estatus i vinculació a un grup, i tendim a creure que el que fem és important.
Sens dubte, el pensament humà és molt més complex, però tenir consciència dels biaixos del pensament ràpid i intuïtiu que ens ve de sèrie és un primer pas per no caure fàcilment a les seves xarxes. Potser el nostre cervell és una antigalla evolutiva, però tampoc sembla gaire raonable considerar irracionals tots aquests processos cognitius que ens han permès sobreviure. Amb tot, analitzar les coses amb deteniment, per intentar anar més enllà de la pura intuïció, ens ajuda a prendre millors decisions en molts casos. Pensar cansa, ja ho sabem, però és estimulant i serveix per a posar una mica de concert al desordre.
Autor
Gonzalo Casino és periodista científic, doctor en medicina i professor de periodisme a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Ha estat coordinador de les pàgines de salut del diari El País durant una dècada i director editorial d’Edicions Doyma / Elsevier. Publica el bloc Escepticemia des de 1999.
———————————–
Columna patrocinada per la Fundació Dr. Antoni Esteve en col·laboració amb IntraMed.
